ABCDEFG

Què és l’ésser humà?

Hume critica la possibilitat de demostrar l’existència d’un” jo” (o ànima) com a substància (suport o base de les nostres operacions mentals) diferent del quepguin ser les diferents activitats que es produeixen en el nostre pensament. Utilitzant el seu empirisme i observant-se a ell mateix, afirma:
Tots els altres éssers humans no són sinó un feixo col·lecció de percepcions diferents, que se succeeixen entre si amb rapidesa inconcebible i están en perpetu flux i moviment.
Per més que s’observi la meva propia experiencia interna nopuc trovar més que els diferents pensaments, percepcions i sentiments que se succeeixen els uns rere els altres. No trobo cap impressió que es correspongui amb allò que els filòsofs duien“jo”.
Allò que els filòsofs denominaven ànima en Hume passa a ser un supòsit metafísic indemostrable i incognoscible. Pe`r si no puc demostrar que existeixi el “jo”, com és posible que tinguiconsciencia de la meva propia identitat? Aquest flux o feix de percepcions les reconec com que em pertanyent a mi mateix. És l’hàbit, el costum i la memoria el que possibilita reunir-les iatribuir-les a una mateixa identitat.
Si l’ànima existís, seria immortal?
No ho podem demostrar. Però si ens fixem en la nostra experiencia podem observar que el desenvolupament i lavitalitat de les activitats que s’atribueixen a l’ànima van sempre en paral·lel a les del cos. Observeu la capacitat de raonar d’un nen. Segons el cos va desenvolupant-se i creixent, també esvan desplegant les seves capacitats intel·lectuals, de la mateixa manera aquestes es deterioren amb la decadencia del cos. Per tant, sembla més raonable pensar que desapareixeran amb laseva propia mort. Segons Hume, els arguments anteriors, encara que ens proporcionen una certesa total, semblen més aviat mostrar-nos que l’ànima, si existís, moriria juntament amb el cos.