adaa laputamadre

Aquesta naturalesa [que Déu m’ha donat com a ésser compost de cos i ment] m’ensenya prou bé a fugir de les coses que em causen una sensació de dolor i a buscar les que em transmeten alguna sensacióde plaer; però no veig que a part d’això m’ensenyi que d’aquestes diferents percepcions dels sentits hàgim de concloure res tocant a les coses que hi ha fora de nosaltres sense que la ment les hagiexaminat curosament i amb molta atenció. Ja que és només a la ment, em sembla, i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses.
Així, tot i que una estrella noem produeixi una impressió més gran en l’ull que el foc d’una petita espelma, no hi ha en mi cap facultat real o natural que m’indueixi a creure que no és més gran que aquest foc, sinó que simplementho he jutjat així des de petit sense cap fonament racional. I si bé quan m’acosto al foc sento calor, i si m’hi acosto una mica més també sento dolor, no hi ha cap raó que em pugui convèncer que en elfoc hi hagi cap cosa semblant a aquesta calor que sento, ni tampoc a aquest dolor.

DESCARTES. Meditacions metafísiques, VI

1. Expliqueu breument (entre vuitanta i cent paraules) les ideesprincipals del text i
com hi apareixen relacionades.


Vol examinar si existeixen les coses materials.
Ell dedueix que existeixen a partir d’imaginar, però tot i això, vol aclarar-ho més i per fer-hoexamina primer la diferència entre la imaginació i la pura intel·lecció. Per ell la diferencia esta en que l’ imaginació requereix un esforç que no és precís per la intel·lecció, i a més veu que laimaginació, a diferència de l’intel·lecte, no és necessària per la seva essència, i per tant veu que segurament aquesta facultat provindrà d’alguna cosa diferent a ell. És aquí on comença a veure laprobabilitat de l’existència d’un cos, però tot i això no n’està segur.
Aleshores comença a pensar que tot el que s’imagina és gràcies a la percepció dels sentits i a la memòria i comença a voler...