Aloma

Obra amarga, Aloma fà l'análisi psicològica d'una noia quasi adolescent, solitària i introvertida, que es lliura a l'amor d'un parent, encara solter i ja madur. El fracàs d'aquest amor i el context familiar, estret, tancat i vençut, creen una forta tensiò dramàtica que l'aboquen a una situación límit. Però l'amor pel fill que sent formar-se a les entranyes l'ajuda a superar les temptacions desuici i, «com una ombra dins la nit que l'acompanya», a plantar cara al futur.

Mercè Rodoreda, 1937 «Premi Crexells, 1937» Disseny de la coberta: Pep Trujillo I·lustració de la coberta: Noia amb préssecs, Valentin Serov

Als meus pares

I
I bé, tot m'apareix en la forma més grollera, més repugnant. Tolstoi, Anna Karenina.

—L’amor em fa fàstic! Havia pensat tota la tarda en aquell pobregat i, sense voler, va tancar el reixat d’una revolada. A dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. Havien comprat el reixat feia uns quants anys, a preu de ferro vell, en l’enderroc d’una finca expropiada per eixampla. La casa de seguida va semblar més senyora. I el jardí. Abans tenia una porteta de fusta i si el qui hientrava era massa alt s’havia d’ajupir una mica. El reixat, més ample, va deixar passar més aire i els arbres va semblar que se n’adonessin. El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers feien més roses. Era una pena que per aquell carrer no hi passés mai ningú. Acabava dos jardins més enllà amb una paret alta, el vent a penes movia les herbes que naixien rande les pedres i hi havia una gran quietud com si cada dia fos diumenge.

Es deia Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut. Era un home estrany que tothom respectava i que havia envellit tot d’una, tancat a casa, amb una manta damunt dels genolls. Llegia Llull en havent sopat. Ben assegut a la seva butaca, mentre els seus amics, que l’anaven a veure dos vespres cada setmana, jugaven aescacs. Ell no jugava mai. Llegia: Les condicions totes que Evast desitjava en sa muller, eren en Aloma, i aquells qui cercaven muller per a Evast segons sa voluntat,

foren certificats de les bones costumes de Aloma. En sortir de l'església, un cop la cerimònia acabada, va dir: —He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es diu Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diréAloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom. A la mare li va agradar i a l'hora del refresc va fer minvar la gatzara: —No crideu tant, que Aloma dorm.

El soroll del reixat la va sobresaltar: havia sortit d’amagat del nen i va tenir por que l’hagués sentida. Però la casa estava quieta i, després d’escoltar unaestona, se’n va anar carrer avall. L'hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l’espetec dels branquillons. A dalt d’una paret molt vella hi havia un gruix de molsa i al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. Més enllà, vora de la casa nova, les branques del desmai a penes es movien. Era una tarda de començaments de primavera amb orenetesxisclant pel cel. L’aire arrossegava una mica de fum i Aloma gairebé va aturar-se: «És l’olor que agradava més al meu germà.» S’havia matat a divuit anys; es deia Daniel. Havia deixat un paper escrit per a ella: «Tot és trist i no tinc ganes de viure més, Aloma. Una abraçada ben forta.» Les lletres eren altes i amples, de persona orgullosa. A ella, després de tant de temps, li quedava encara una micad'angoixa. El veia estirat, blanc com la cera, i pensava que no li parlaria mai més, amb aquella veu xopa de tendresa, de les coses que li agradava fer. Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat. Ho havia anat esquinçant tot, a fora plovia, i el vent, de tant en tant, girava la pluja contra els vidres. Els papers es van tornar cendra i Aloma va...