Amor de joan fuster

AMOR
“L’amor? Una invenció del segle XII!” La frase, promulgada, si no vaig errat, per
un erudit ben respectable- podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Ens situa
davant el fenomen sociali cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha
hagut “amor”, una forma o altra d’”amor”, lligant les parelles humanes; sempre o
gairebé sempre -d’ençà que l’home mereix el nomd’home. Sense sortir-nos de la
tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe
amb una espessa magnificència literària. Però no tots els “amors” han estatidèntics. I no
hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem “amor” ―això que
inspiraven Beatrice i Laura, Julieta i Desdèmona, i Margarita Gautier i Mimí- va ser
desconegut perl’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta
Edat Mitjana -i per l’Orient intricat. Aquest “amor” és una creació dels trobadors
provençals, completada i polida pels poetesitalians del dolce stil nuovo. Des
d’aleshores fins avui, de més a més, l’”amor” s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a
la literatura. Així s’esdevé, de fet, en una mesura major del que enspensem. L’home
occidental, l’«europeu», i la dona, durant segles han estat fent l’amor, s’han enamorat,
al dictat dels poetes: sense adonar-se’n, naturalment, i sense haver-los llegit. Parlem del’“amor”, i no de la simple i lliure fornicació, ni del matrimoni institucionalitzat, ni tan
sols dels nexes afectuosos que aquestes relacions poden produir i normalment
produeixen. Els vinclessexuals, la convivència familiar, l’afecte mutu, no són l’“amor”.
L’«amor», en tant que sentiment específic, com el veiem en la Vita nuova o en la Dame
aux camélias, com l’experimenten elsprotagonistes actuals de les novel·les rosa o dels
films acaramel·lats, com l’expressà el Petrarca i el dramatitzà Shakespeare, és tota una
altra cosa. No oblidem que l’«amor», en els seus orígens, era...