Anàlisi D'Unitats Fràsiques

La Tornada és un article d’opinió publicat en setembre de 2011 al setmanari Presència, un suplement que aprofundeix en temes d’actualitat des d’una òptica particular.
Aquest article fou escrit per Emili Teixidor i forma part dels escrits quinzenals d’aquest escriptor, pedagog i periodista a la darrera de la revista Presència, Dies Enrere. Textos, tal i com veiem en La Tornada, confegits perfragments de pensaments precedits per una paraula en negreta on feia professió dels seus compromisos socials més ferms.
En aquest treball, analitzarem l’estudi del fràsic de La Tornada aplicant el mètode de concordances fràsiques. Però, abans d’introduir-nos en l’estudi de les unitats fràsiques i estilístiques, he cregut convenient explicar alguns conceptes teòrics sobre fraseologia que cal tenir encompte.
Mètode de concordances fràsiques: consisteix a localitzar UFs en un text, identificar-les, fer-ne un inventari (corpus fràsic), validar-les mitjançant recurrències concordants (al mateix text o d’altres) i estudiar-les des d’enfocaments diversos.
Unitat Fràsica (UF): és la combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició i fixació, a mésd’altres possibles i freqüents com idiomaticitat, anomalia, institucionalització, etc. Comprèn des d’un sintagma format per dues paraules, com a mínim, fins a una oració simple o composta.
Unitat Estilística (UE): Construcció lingüística que, configurada formalment com a unitat fràsica, presenta alguna de les característiques d’aquestes.
A més, partim de la concepció que el fràsic d’una llengua es potclassificar en:
Col·locacions: combinació de dues unitats lèxiques que presenten una coaparició repetida en el discurs, amb significat composicional, de manera que l’una és més estable (base) i l’altra és més variable i depèn de la primera, que en selecciona el significat.
Locucions: unitat fràsica que té significació unitària, reduïble a un mot, i que constitueix un enunciat. El seusignificat no és composicional.
Fórmules: unitat fràsica que constitueix un enunciat sense autonomia textual, amb una funció cohesionadora del discurs, que apareix en contextos determinats i ritualitzats, com ara un inici, un comiat, una inserció, una salutació, etc.
Parèmies: unitat fràsica que es caracteritza per configurar un enunciat que té autonomia textual, significat referencial iintertextualització en el discurs. Poden ser proverbis, sentències, màximes, eslògans, etc.
La primera UF que trobem al text és “ben bé”, una locució adverbial que funciona com un constituent oracional i que podríem definir com <Del tot, sense faltar res, pel cap baix, sense por d’exagerar> (DIEC, bé). Aquesta locució adverbial pot aparèixer, com és el cas, precedida pel verb ser, que es trobaconjugat en present d’indicatiu per fer-lo coincidir amb el subjecte de la parèmia que introdueix i intensificar el significat d’aquesta, “qui no es consola és perquè no vol”.
Ben bé és, de fet, una locució adverbial molt usada en la nostra llengua que compleix les dos màximes de qualsevol unitat fràsica, la repetició i la fixació. Així, trobem expressions com “Es ben bé que la realitat sempresupera la ficció”, “No sé ben bé què, però a Catalunya el pop està mal vist” (Oriol Saltor, elperiòdicandorra.ad, Agost 2012) i, inclús, trobem aquesta locució en el títol d’un poema escrit per Salvador Espriu en el llibre El Caminant i el Mur, “Una closa felicitat és ben bé del meu món”.
‘Qui no és consola és perquè no vol’ està formada per dues oracions, per tant, parlem d’una oració compostaque constitueix un enunciat amb autonomia textual, significat referencial i intertextualització. Teixidor empra aquesta parèmia en forma de refrany per emfatitzar que sempre hi ha algun fet o alguna situació que ens ajuda a justificar-nos, a trobar una justificació que ens permeti no acceptar un fracàs. De fet, els diccionaris consultats ens donen definicions molt semblants a partir del mot...