Assaig Amor

«L’amor? Una invenció del segle XII!» La frase —promulgada, si no vaig errat, per un erudit
ben respectable— podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la
seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels
trobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles
humanes:sempre, o gairebé sempre —d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense sortir-nos
de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb
una espessa magnificència literària. Però no tots els «amors» han estat idèntics, i hauríem de
distingir escrupolosament entre les diverses espècies o les diverses qualitats d’«amor» que els
homes han viscut al llargde la història. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara
anomenem «amor» —això que inspiraven Beatrice i Laura, i Julieta i Desdèmona, i Margarida
Gautier i Mimí— va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la
bàrbara Alta Edat Mitjana —i per l’Orient intricat. Aquest «amor» és una creació [10] dels
trobadors provençals, completada i polidapels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores
fins avui, de més a més, l’«amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. No recordo
ara qui —un francès, de segur— afirmava que molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit parlar
de l’amor. Així s’esdevé, de fet, en una mesura major del que ens pensem. L’home occidental,
l’«europeu», i la dona, durant segles, hanestat fent l’amor, s’han enamorat, al dictat dels poetes:
sense adonar-se’n, naturalment, i sense haver-los llegit. Que consti que no exagero mogut per un
partit pres a favor de la literatura. Parlem de l’«amor», i no de la simple i lliure fornicació, ni del
matrimoni institucionalitzat, ni tan sols dels nexes afectuosos que aquestes relacions poden produir i
normalment produeixen. Els vinclessexuals, la convivència familiar, l’afecte mutu, no són
l’«amor». L’«amor», en tant que sentiment específic, com el veiem en la Vita Nuova o en La Dame
aux Camélias, com l’experimenten els protagonistes actuals de les novel·les rosa o dels films
acaramelats, com l’expressà el Petrarca i el dramatitzà Shakespeare, és tota una altra cosa. En
realitat, l’«amor» no es dóna sinó rarament en unadimensió absoluta: els grans enamorats són
excepcionals. Gairebé podria dir-se que els «grans enamorats» només han existit en el món de la
ficció llibresca: els Werther, els Romeo, les Karènina, les Manon, són éssers de paper. I quan en
trobem algun de carn i ossos, fa la impressió de ser una víctima del virus literari. Però si els «grans
enamorats» no abunden, cal reconèixer que l'«enamorat»—l’home i la dona que participen
moderadament de l’«amor»— és un tipus habitual. Avui és un tipus habitual: no ho era tant fa cent
anys, i menys encara fa dos-cents anys. L’«amor» s’ha propagat des d’unes classes socials a les
altres, en una transfusió lenta i gradual. No oblidem que l’«amor», en els seus orígens, era «amor
cortès»: afer d’aristò- [11] crates i de paràsits d’aristòcrates. La poesiaprovençal, i el concepte —i
el sentiment— de l’amor que elabora, van ser, en un principi, patrimoni de dames i cavallers i dels
poetes que tenien a sou. Després, l’«amor» salta aquesta primera barrera classista, però continua
incardinat a les minories cultes: escriptors i lectors, que, per molt de temps encara, es recluten entre
els sectors benestants. De tot això, evidentment, n’arribenrefraccions al poble. Però la multitud
desqualificada no està a l’altura d’aquelles delícies —ni d’aquells turments — sentimentals: fornica
o es casa, i en paus. «Ans he seguit delits comuns de poble», escrivia Ausiàs March (C, 15), per
manifestar que s’apartava de la pràctica de l’«amor» selecte i refinat. El poble vegeta en uns «delits
comuns», o s’ajusta a la vulgaritat conjugal, regida pels...