assaig bestiesa

El precepte —o el consell— del Catecisme, si no el recordo malament, i en la llengua en què
me’l van ensenyar, diu, o deia: «Sufrir con paciencia las flaquezas de nuestro prójimo». Però el
filòsofsetcentista, mundà i càustic, dóna una versió més particular del tema, no exempta de
suggestions, si bé es mira. «Pardonnons-nous réciproquement nos [30] sottises», escriu; «c’est la
première loi dela nature». La veritat: jo no sabria decidir si la cosa mereix o no mereix ser
qualificada de «première loi de la nature». Tanmateix, la recomanació té la seva substància. I tant!
«Perdonem-nosrecíprocament les nostres bestieses...» Salta a la vista el gir habilidós a què ha estat
sotmesa, en aquesta frase, la idea eclesiàstica. Per a començar, la «flaqueza» per a la qual es reclamaindulgència queda concretada en un terme feridor: bestiesa. I des d’un angle moral bastant rigorós,
¿no podríem afirmar que qualsevol «debilitat» humana és, en el fons, pura i explícita bestiesa? Elsespecialistes en la matèria contestarien que sí. D’altra banda, l’emperrucat ciutadà —«nec
nominetur»— que cito, precisava amb un insidiós adverbi l’abast de l’admonició: «recíprocament».
El perdó ha de sermutu, en efecte. I hem de perdonar-nos això: les nostres bestieses, la respectiva
ximpleria. Els uns als altres.
De fet, quan el filòsof deia «sottises», volia dir exactament «sottises»:ximpleries, bestieses,
bajanades, beneitures —en les accepcions més banals i més correctes d’aquests mots. Ell en posava
exemples, que no fóra del cas reproduir ací. No ens apartaríem gaire de la sevaintenció, crec, si hi
generalitzàvem pel nostre compte. En realitat, pocs defectes del proïsme ens emprenyen més que
aquest: la seva niciesa. I ens emprenya, no tant per nosaltres mateixos com pel proïsmeen qüestió.
La convivència ens obliga a suportar —a perdonar: a tolerar— els dits i els fets del veí: la seva ira,
la seva brutícia, la seva insolència, la seva temeritat, la seva rudesa....