Avui Matarè Qui Va Matar La Meva Filla Clara. Psicologia i Filicidi.

Avui mataré qui va matar la meva filla Clara.
Psicologia i Filicidi.
M. Rosa Sàez Codina (1) i Josep Ramon Juàrez López (2).
(1) Psicòloga Clínica i Forense (2) Doctor en Psicologia.

2on Premi del XVI Concurs Literari d’articles de divulgació de la Psicologia. Delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC). Edició 2005.

Avui mataré qui va matar la meva filla,ho he decidit i res em farà tirar enrere, no crec que sigui un assassinat ni un acte de justícia, senzillament no puc viure més amb aquesta angoixa al pit, senzillament vull tornar a dormir bé, senzillament vull tornar a plorar en pau, senzillament vull tornar a estar al seu costat, vull tornar a estar al costat de la meva filla Clara...

Encara recordo aquell dia de forma poc clara, com si totnomés hagués estat un malson del que encara no he despertat... allà a l'UCI de pediatria els metges em varen dir que si la Clara sobrevivia hauria de viure amb unes seqüeles neurològiques molt importants, allà a l'UCI de pediatria van venir els mossos i es van endur qui va agredir la Clara, perquè en aquells moments encara tenia un fil de vida... Van dur a l’agressora a les dependencies delsmossos on la van interrogar degut a la denúncia que des de l’hospital s’havia posat, aquelles ferides cranials de la Clara no podien ser degudes a una caiguda accidental i les lesions cerebrals internes encara menys... Recordo els dies anteriors a tot allò com els més feliços de la meva vida i a la vegada els més tristos: havia estat mare d’una nena preciosa, la Clara... quan la mirava els ulls sem’emplenaven de llàgrimes per la gran felicitat que envaïa la meva ànima però també per la gran certesa que no sabria cuidar-la prou bé.

Em sentia malament perquè la Clara rebutjava el meu pit i preferia els biberons... i a sobre aquella llevadora em deia que tenia que tranquil·litzar-me ja que els nervis feien que la Clara notés que jo en realitat no li volia donar el pit. Estava cansada, tantcansada i tant trista que tot i estimar la Clara amb tota la meva ànima necessitava que altres tinguessin cura d'ella.

Recordo que després del seu naixement vaig marxar cap a casa amb els punts i amb un dolor insuportable, em sentia molt sola, trista i desbordada pels canvis... tothom volia estar amb la Clara però ningú em donava un cop de mà amb les tasques de la casa. El meu marit tenia massafeina i em deia que aquesta era feina de mare i no de pare... no podia més! així que vaig agafar una cangur per tal que em donés un cop de mà.... Per les nits la Clara no parava de plorar, tota l’estona plorava... res la consolava... varem anar a urgències més d’una vegada i sempre ens deien el mateix: que eren els còlics del lactant, que li donéssim herbes, que estiguéssim tranquils ja que la Claras’adonava del nostre estat i això encara la neguitejava més... i nosaltres no podíem dormir, no podíem dormir...

Cada vegada deixava la Clara més en mans de la seva cangur perquè jo ja no podia més, per la tarda m’estirava al sofà a intentar dormir però no podia, ni tant sols després de prendre aquelles pastilles que em van donar a urgències. Per les nits sentia els plors de la Clara i unesveus dins el cap que em deien que la fes callar, que la fes callar, que la fes callar, que la fes callar.... Una d’aquelles interminables nits en que els plors de la Clara feia hores que no paraven em vaig sentir molt estranya i li vaig comentar a la cangur, ja que el meu marit era fora en un viatge de negocis. No et preocupis em va dir la cangur, pren una pastilla, fica’t al llit i deixa-laplorar... no recordes el que diu el llibre sobre com fer dormir als nens... i això vaig fer. Al matí quan em van despertar els sorolls que feia la cangur a la cuina en lloc dels plors de la Clara... vaig mirar a la Clara i era al seu llitet d’esquenes a mi, estava tant quieteta que vaig pensar que dormia... quan la vaig agafar em vaig adonar que quelcom no anava bé, estava molt blanca i havia vomitat,...