Biografia de Joan Alcover

Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear, on va ser deixeble de Joan Lluís Pons i Gallarza i company de Costa i Llobera i d'Antoni Maura, i la carrera de Dret a Barcelona.

Palma, 1854-1926. Poeta i assagista.
Llicenciat el 1878, va tornar a Palma on va exercir d'advocat. A partir del 1886 segueix la carrera de la judicatura, com a Relator, Secretari de Sala a partir del 1994 i Magistratde l'Audiència Provincial a partir de 1911. Paral·lelament, havia iniciat la carrera política com a seguidor d'Antoni Maura, amb qui l'unia una forta amistat personal: regidor municipal (1879), diputat provincial per Manacor (1883) i diputat a Corts (1893). Després d'una curta estada a Madrid, va decidir de tornar a Palma i d'abandonar l'exercici de la política. A partir d'aleshores, l'adhesió ala política de Maura serà purament formal i s'anirà refredant a mesura que vagi aproximant-se al catalanisme polític i, concretament, a la Lliga Regionalista.

En la seva trajectòria literària, van tenir una notable influència tot un seguit de circumstàncies personals i familiars. S'havia casat, el 1881, amb la barcelonina Rosa Pujol i Guarch, amb qui tingué tres fills, Pere Teresa i Gaietà, ique morí el 1887. El 1891 es va tornar a casar amb la mallorquina Maria del Haro i Rosselló, amb la qual tingué dos altres fills, Maria i Pau. Aquest darrer és l'únic que el va sobreviure: el 1901 havia mort de tuberculosi la seva filla Teresa; el 1905, del tifus, el seu fill Pere; el 1919, en una mateixa nit, moren Maria a Mallorca i Gaietà a Barcelona. En bona part, aquesta presència de la mortincideix en la seva obra: l'aboca a l'elegia i dóna un sentit personal, vivencial, a la seva activitat creativa. Perquè Alcover, fins als primers anys de segle, s'havia anat convertint en un prototípic intel·lectual de províncies. Des del 1872 havia anat publicant poemes en català i en castellà a la Revista Balear, al Museo Balear i a El Isleño i havia arribat a guanyar un premi extraordinari alsJocs Florals de Barcelona amb el poema "La creu".

L'activitat poètica li era un complement de la funció social que exercia, com a prohom de prestigi, centre d'una la tertúlia que reunia a casa seva els intel·lectuals de més prestigi de l'illa. L'adhesió inicial, dels anys estudiantils, als principis de la Renaixença es va anar mantenint, bé que relativitzant-se i amb un progressiu decantamentcap a l'adopció del castellà com a llengua poètica fins a fer-se gairebé exclusiva. Així, va anar publicant regularment diversos reculls de la seva obra: Poesías (1887), que contenia intercalades tres composicions en llengua catalana, que augmentaran fins a set en una segona edició molt ampliada (1892); Nuevas poesías (1892), només amb un poema català, la traducció de Fantasia de Carducci; Poemas yArmonías (1894) i Meteoros (1901), aquests ja exclusivament en llengua castellana. Pròxims a Campoamor o a Núñez de Arce, va assolir a l'època un cert èxit de crítica (Menéndez y Pelayo, Juan Valera, etc.) i, recentment, ha estat valorada de molt diversa manera per crítics com Llompart, Vidal Alcover o Antoni Comas, entre d'altres.

A partir de 1899 i fins al 1903 es produeix un canvi d'actituddavant la llengua i, després d'un període de defensa del bilingüisme, acaba adoptant de forma conscient i decidida el català, en una decisió ja irreversible que justifica en nombrosos escrits (sobretot en el discurs dins el Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906: La llengua catalana és entre nosaltres l'única expressió possible de l'escriptor artista). La interpretació de les raonsd'aquest canvi ha estat motiu de polèmica. En general, s'ha relacionat amb la mort de la seva filla Teresa, que el portà a l'adopció d'una poètica de la sinceritat, en la qual fonamentarà la seva poesia, convertida en instrument d'expressió del seu dolor. Hi ha, tanmateix, factors culturals i, concretament, l'impacte a Palma del grup modernista format al voltant de Miquel dels Sants Oliver, que...