Civilitzacions afroasiàtiques antigues

HISTÒRIA I

CIVILITZACIONS AFROASIÀTIQUES ANTIGUES

Les tres grans civilitzacions afroasiàtiques antigues que tot seguit tractarem: la civilització egípcia, la mesopotàmica i la hebrea, arrosseguen l’herència de les creences religioses de generacions anteriors i es basen en una visió còsmica de la existència del món, on l’existència dels deus (o Deu en el cas hebreu) condiciona elcomportament de la societat, però en cada una de les civilitzacions trobem uns trets propis ben diferenciats entre elles.

La civilització egípcia (per fi situada en un context africà i no al pròxim orient on fins fa poc s’emplaçava) compartia amb altres cultures africanes la reialesa divina. Tot el món egipci gira entorn de la figura del Faraó que es alhora rei i deu. El faraó te la funció principal demantenir l’ordre còsmic i de fer d’intermediari entre el món dels deus i el món dels éssers humans.

Amb coherència a les dualitats que caracteriza el mon egipci, el faraó personifica alhora a Horus i a Osiris. Tot rei successor es Horus i per tant predecessor del rei difunt Osiris. El faraó és una figura identificada amb els processos de la natura i condicionats per ella, és una figura sagradaque cal mantenir pura i està sotmesa a severes limitacions i regulacions de la seva vida diària personal i pública.

Tot s’emmarca en una cosmovisió de discurs mític. Totes les accions i objectes sagrats van tenir lloc al “sep tepy”, la primera vegada. És per tant impossible fer la biografia d’un faraó perquè ell és Horus i la biografia d’Horus és ja coneguda.

L’espai geogràfic que va ocuparEgipte va quedar molt aïllat a d’altres civilitzacions i tampoc va patir importants intents d’invasió, aquest fet lligat a la seva visió “mítica” del món que descarta qualsevol fet singular i constantment hi ha un “retorn” va propiciar una manera de fer immutable i pràcticament homogènia durant segles. Actualment aquest fet provoca que l’historiador de l’antic Egipte tingui serioses dificultats ambles fonts escrites i iconògrafiques, doncs la intencionalitat històrica transmesa és nul·la.

Cal destacar també que es tractava una societat alliberada de la por i la incertesa, doncs un deu havia descendit al món dels homes i procurava un benestar ordenat a traves de les inundacions cícliques del riu Nil, que afavoria any rera any les terres fértils i les collites. La visió estàtica del cosmosnegava també la mort, el cos deixava de funcionar però l’home continuava “vivint”.

Mesopotàmia estava situada en una extensió que va des del golf Pèrsic a al Golf d’Agaba i regada pels rius Tigris, Eufrates, Orontes i Jordà, va fer florir diferents civilitzacions: els summeris, els accadis, els assiris i els babilònics.

La civilització mesopotàmica era de mentalitat molt més pessimista. Enprimer lloc el seu emplaçament geogràfic no era tan protegit com l’egipci i estava sotmès a continues invasions que produïen un sentiment d’inseguretat i de fragilitat que es deixa entreveure en la cultura mesopotàmica. En segon lloc el rei no era un deu, era literalment “un gran home” i, tot i que també havia de fer d’enllaç amb els deus, al tractar-se d’un home existia la possibilitat quepotser malinterpretés la voluntat dels deus i això podia provocar alguna catàstrofe que fes trontollar l’harmonia del ordre còsmic.

A Mesopotàmia el que importava no era la immortalitat de l’individu, la religió harmonitzava la vida de la comunitat amb la de la natura mitjançant els cicles vitals de la terra, les collites, els festivals...la mort s’acceptava com a ineludible, com a pas previ a laposterior revolució.

La cultura Mesopotàmica ens dóna més eines per a ser estudiada. Per una banda, a Egipte l’escriptura tenia una finalitat magicofunerària i ara, tanmateix, neix amb un objectiu administratiu i comptable, que ràpidament esdevé important literàriament amb textos tan importants com l’Epopeia de Gilgamesh o el Poema de la Creació. Per exemple el motiu literari del diluvi...