Comentari Declaració Independencia

Tant la Declaració de Drets de Virginia com la Declaració d’Independència són textos que emmarquen drets i deures de les persones. Són per tant textos jurídics. La Declaració de Drets Virginia està considerada la primera declaració de drets humans de la història. L’esborrany inicial va ser elaborat per George Mason (1725-1792), delegat de Virginia en la Convenció Constitucional. Tot i que PatrickHenry (1736 – 1799) Governador de Virginia entre els anys 1776 i 1779 i posteriorment des de l’any 1784 a 1786, que era antifederalista, va pressionar per què s’incloguessin els drets individuals de les persones Va ser la base de la Declaració d’Independència. La declaració d’Independència data del 4 de juliol de 1776 i està signada pels president del Segon Congrés Continental, John Hancock ipel secretari Charles Thomson, així com els representants de les tretze colònies que s’independitzaven. Les tretze colònies eren : New Hampshire, Massachussetts-Bay, Rhode Isladd, Connecticut, Georgia, Maryland, Virginia, New York, Pennsylvania, Delaware, North Carolina, South Carolina i New Jersey. Més endavant parlarem d’alguns dels sota signants de la Declaració, dels que la van redactar i vantenir més pes. Però anem per parts, anem a veure què va impulsar a les tretze colònies a voler independitzar-se i a definir una carta de drets i deures com la que van fer.
Tot plegat comença cap el 1760, quan les colònies havien sofert una gran explosió demogràfica, fruit de les onades migratòries i de que l’esperança de vida se situava ja (sobretot en les colònies del nord) ca els 60 anys. Aquestaugment de la demografia va fer que s’anessin ocupant les terres, de manera continua al llarg de la costa atlàntica i que augmentés la superfície cultivada i que per tant s’estimulés el comerç. Tot i així, encara hi havia una gran demanda de productes manufacturats a Gran Bretanya i per tant s’incrementava el dèficit de les colònies amb la metròpoli. A nivell social, el poder econòmic en mans deles elits colonials va fer que les desigualtats entre pobres i rics augmentessin. Aquest fet va portar protestes socials en el camp i les ciutats feien entreveure el sorgiment d’un moviment popular que començava a desafiar el poder de les elits i que buscava la participació en la política. A tot això també hi hem d’afegir problemes d’índole religiosa: el moviment de dissidència conegut com elGran despertar que es va estendre per les colònies centrals durant els anys 30 i 40 i que van actuar com a refugi pels pobres de les diferents esglésies predominants en cada colònia. Era una manera de captar fidels enviant missatges radicals tot desafiant l’autoritat establerta. Políticament, les colònies continuaven governades des de la metròpoli mitjançant un governador, que el rei designava, ique tenia dret a vetar les lleis que s’elaboraven des de les assemblees colonials, a dissoldre-les i a convocar eleccions. La política colonial estava liderada per les elits econòmiques de les colònies, advocats, terratinents i grans comerciants. Vull fer èmfasi que aquests eren elegits per l’ electorat més ampli del món occidental: entre el 40 i 80 per 100 dels homes blancs, un 20 per 100 de lapoblació, podia votar en les assamblees i participar en els town meetings.
Gran Bretanya, que des del tractat d’Utrecht el 1713 tenia l’hegemonia econòmica. Aquest poder el va utilitzar per a mantenir la pau i l’equilibri a Europa i va traslladar

els conflictes a les colònies, on volia incrementa el comerç i expandir el territori. Gran Bretanya estava decidida a imposar-se a França i Espanyapel control de la major part del territori nord americà i per tant va entrar en guerra. Aquestes guerres franco-angleses comandades per oficials britànics van ser finançades amb diners colonials. També van ser camp d’entrenament per joves com George Washington, que posteriorment destacarien en la guerra de la Independència. Després de la derrota de França el 1763, el Gran Bretanya va guanyar...