comer cacas

H
ra sorda profunda; a més, d'un matrimoni anterior Pere March tenia altres tres fills i néts.

Per a Pere March, que tenia quasi 60 anys, aquest fill tardà es degué convertir en el seu preferit, ja que poc abans de morir instituí Ausiàs com a hereu universal dels seus béns, quan només tenia tretze anys, esdevenint el cap de la branca valenciana de la família.[2]

Ausiàs seguí la tradiciófamiliar, rebé educació per formar-lo com a cavaller, unida a una sòlida formació cultural. En aquesta darrera, la intervenció de son pare fou cabdal; aquest era vassall distingit del duc de Gandia, Alfons d'Aragó, i el seu fill, com a aspirant a cavaller, tenia un lloc reservat entre patges i escuders de la cort ducal. Per altra banda, Pere March era un poeta destacat i tenia una bona biblioteca;també influirien en el jove Ausiàs els centres culturals de Sant Jeroni de Cotalba i la cort ducal de Gandia.

Després de la mort del pare el 7 de juny de 1413, Ausiàs, amb tretze anys, quedà sota la tutela de sa mare Elionor. A poc a poc aniria assumint les responsabilitats i honors del seu llinatge. Un exemple d'això és la carta de la Cancelleria, on el rei el convocava com a membre de lanoblesa a les corts que se celebrarien el 1415 a la Seu de València. En aquestes corts es jurà com a successor l'infant Alfons, al servei del qual es va situar aviat Ausiàs.

L'expedició a Sardenya
Article principal: Setge de Bonifacio
El 1419, ja armat cavaller, Ausiàs accepta el reclutament reial per a l'expedició que es preparava a la Mediterrània. Un any després, les naus i galeres van ferrumb a Sardenya. Aquesta campanya se solucionà diplomàticament, tornant Sardenya al control reial. Sense guerra, dedicava el temps als plaers, entre els quals hi havia la caça: Ausiàs March era un excel·lent caçador. Ausiàs va fer vida cortesana ben a prop del rei Alfons, juntament amb altres destacats cavallers de l'expedició, Jordi de Sant Jordi, Lluís de Vilarrasa o Andreu Febrer. El pròximobjectiu de la campanya era l'illa de Còrsega, el resultat de la qual no fou gaire satisfactori. Es conquerí Calvi, però els genovesos acudiren a l'ajut de la ciutat de Bonifacio, que era assetjada, fent impossible la conquesta de l'illa.

Una part de les forces de l'expedició es dissolgué amb el permís del rei per als qui volgueren tornar a casa; la part que es quedava amb el rei posà rumb cap aSicília, i després intentarien fer-se amb Nàpols. Ausiàs March formava part dels qui tornaven a casa.

L'expedició a Tunis
Article principal: Expedició a Tunis (1424)
Quan arribà a Gandia des de Sicília, en complir la majoria d'edat (vint-i-cinc anys), la seva mare li lliurà la possessió de l'herència. No va ser fins al 1424 que tornà a embarcar en una nova expedició militar contra les illes deGerba i Quèrquens, bases de pirates que atacaven Sicília. Fou cap a Gerba on embarcà Ausiàs, a les ordres dels comandants Frederic de Luna i l'infant Pere. Gerba els resultà impossible de conquerir perquè era ben guarnida, en canvi a Quèrquens la victòria fou completa i s'aconseguí un abundant botí. Encara s'atreviren a atacar la ciutat de Tunis, però aquesta evità l'atac amb nombrosos presents ialliberant molts presoners cristians.

Retorn a Gandia
El 20 d'abril de 1425 el rei agraïa a Ausiàs el seu comportament coratjós en les expedicions en què havia participat. A mitjan octubre, l'armada va tornar a Siracusa, Sicília. Des d'aquí Ausiàs March emprendria el camí de retorn definitiu a casa. Acabada aquesta etapa militar, el rei Alfons el recompensà amb la confirmació i augment dels dretscom a senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa, sumant-li l'honorable càrrec de falconer reial (falconer major de la casa del senyor rei), el 1425. Les instal·lacions reials de falconeria es trobaven a l'Albufera de València, Ausiàs s'hi dedicà gustosament en l'exercici del seu càrrec (fins a 1428), que consistia a criar i ensinistrar falcons i enviar-los al rei, a més de tenir cura dels gossos...