Comic

UNITAT 3 ELABORACIÓ D’UN CÒMIC
1.1. Els diversos gèneres de còmic

Els gèneres de còmic més comuns que podem trobar en el mercat són el de terror, ciència-ficció i humor. Aquests, però, no són els únics gèneres que s’han treballat en còmic. Els còmics, com a mitjà de comunicació gràfica, van aparèixer a finals del segle XIX, arribant als lectors a través de les pàgines impreses dels diaris del’època. El primer protagonista d’un còmic va ser “The Yellow Kid” de Joseph Pulitzer, el nen groc (un nen de grans orelles, vestit amb un pijama de color groc), que, per primer cop, el 5 de maig de 1895, va aparèixer en el suplement dominical del diari “New York World”. L’inici dels còmics, i el seu espectacular desenvolupament a principis del segle XX va ser possible gràcies a dues personalitatsde la premsa americana: J. Pulitzer (65 títols de còmics entre 1900 i 1904) i W.R. Hearst (165 títols entre 1905 i 1909) i els seus suplements dominicals en colors dels respectius diaris. En els seus inicis el còmic era una simple il—lustració de relat humorístic. Poc a poc, va començar a evolucionar i va passar a tractar altres temes de gran varietat i a conquerir un espai específic, així comtambé unes característiques plàstiques i literàries pròpies, que el van convertir en un nou mitjà d’expressió. Podem destacar els tres còmics d’Alex Raymond: les aventures policíaques de “L’agent secret X-9”, les exòtiques situacions de “Jungle Jim” i els viatges en el futur de “Flash Gordon”. El més gran interès del còmic americà residia en que reflectia amb notable fidelitat els fets socials ieconòmics de la gran depressió de l’Amèrica del Nord, a través de l’astúcia de “Mickey Mouse” (1928), la força irresistible del mariner menjador d’espinacs de “Popeye” (1929) d’Elzie Crisler segar i els fantàstics èxits de “Superman” (1938) i, posteriorment, “Batman” (1940) de Bob Kane. El còmic també va servir als nord-americans per oblidar els trastorns polítics i culturals de la postguerramitjançant episodis melodramàtics i romàntics, per exemple “El cor de Juliet Jones” (1953), de Stan Drake. En contrapartida, també van aparèixer els còmics d’horror, ràpidament prohibits per la seva violència, i que estan en la base de severes legislacions en tots els països del món. A Europa aquesta evolució no va ser massa ràpida. Es va mantenir sense canvis i destacant la importància del text, fins al’aparició de la sèrie “Zig i Puce” (1925), d’Alain Saint-Ogan, “Tintín” d’Hergé (1929), “Spirou” de Rob Vel i més tard de Franquin, així com “Astèrix” de Goscinny i Urdezo. Concretament a Espanya, fins a la dècada dels seixanta, el còmic era un subproducte destinat a un públic infantil, sense més pretensions, tot i que el seu contingut va estar sotmès a directrius polítiques i va patir un fortcontrol estatal. Són exemples “Roberto Alcázar y Pedrín” (1941) d’Eduardo Vaño, o l’emmascarat de rostre impenetrable “El guerrero del antifaz”, original del dibuixant Miguel Gago. El més internacional dels nostres dibuixants, Jesús Blasco, va crear la sèrie “Cuto” (1945). Altres dibuixants han estat Benejam

amb “La família Ulises” (1952), original de Joaquim Buigas; “El reportero Tribulete” (1947)de Guillermo Cifré, “Don Pío y doña Benita” (1947) de José Peñarroya, “Anacleto agente secreto” de Manuel Vázquez i “Mortadelo y Filemón” de F. Ibáñez, tots ells, i d’altres, animadors setmanals de les pàgines de les entranyables revistes “Pulgarcito” i “TBO”. També podem citar els dibuixos de Miguel Ambrosio a “El Capitán Trueno” (1956) i creació literària de Víctor Mora. A la dècada delssetanta es produeix l’expansió de les revistes d’humor satíric i es desenvolupen formes derivades de la ciència-ficció i dels temes fantàstics. Alguns exemples són “Dany Futuro” (1969) de Carlos Giménez amb guió de Víctor Mora, “Cinco por infinito” (1968) d’Esteban Maroto, “Aghardi” (1969) d’Enric Sió, “Haxtur” (1971) de Víctor de la Fuente i, molt especialment, “La fiesta” (1973) de Fernando...