Comprar-tirar-comprar

COMPRAR-TIRAR-COMPRAR

El documental de comprar-tirar-comprar parla de l’obsolescència programada. L’obsolescència programada és la determinació, planificació o programació del fi de la vida útil d'un producte o servei de manera que aquest es torni obsolet, no funcional, inútil o inservible després d'un període de temps calculat pel fabricant o empresa de serveis, durant la fase de disseny delproducte o servei.

L’obsolescència programada va començar a aplicar-se amb la bombeta. Abans fabricaven bombetes que duraven 2500 hores, però les empreses, per a vendre més, van crear la llei de l’obsolescència programada. Amb aquesta llei, la bombeta passava de durar 2500 hores a 1000 hores. General Electric va ser qui va començar la fabricació de bombetes que duraven 1000 hores i si, algúntreballador feia més de 1000 hores era multat. Les bombetes que duraven 2500 hores, ara només es poden veure a museus i exposicions. El càrtel, després de dos anys, va aconseguir que les bombetes duressin 1000 hores. Al 1942, el càrtel va sortir a la llum, el govern americà va demandar a General Electric. El govern els va acusar de fixar preus i de reduir la vida útil de les bombetes. El cas vaarribar al tribunal i van obligar a General Electric i a altres companyies a no reduir la vida útil de les bombetes, però a la pràctica, la sentència va tindre poc èxit. Un altre cas de l’obsolescència programada va ser amb les mitges de nylon. Les mitges de nylon eren massa bones perquè duraven molt temps i no es feien carreres. Les dones estàven molt contentes perquè no tenien que comprar més finsque no es trenquessin, per això, les empreses que les havien fet duraderes, van obligar als químics a que les tornessin a fer, però aquesta vegada més fines perquè no duressin. El procès de les mitges es van modificar per a què les fibres fossin més fines. L’obsolescència programada s’ensenya a les escoles de disseny i d’enginyeria. Vance Packard és l’autor del llibre “The Waste Makers”. Aquestllibre és un anàl·lisi acadèmic de l’obsolescència programada. Packard va aprofitar per criticar la societat consumista. Durant la Guerra Freda va predominar l’economia comunista. L’economia comunista estava planificada per l’estat, era poc eficient i va sufrir una falta de recursos. Les neveres en l’economia economista duraven 25 anys. Al 1881 va haver a Berlin est, una fàbrica que va produirbombetes de llarga duració.
Els responsables de la fàbrica, van presentar la bombeta a una fira internacional buscant compradors occidentals. Els de les fàbriques de l’oest van dir als de l’est que es quedarien sense treballs, però els de l’oest van replicar dient que, al contrari, els de l’est conservarien el treball si continuaven estalvien tungstè. Al 1899, va caure el mur de Berlin i la fàbricava tancar i la bombeta de llarga duració no va tornar a produir-se. Ara només es pot veure a exposicions i museus. Un noi de Nova York també va sofrir un cas d’obsolescència progrmada perquè, un any després de que es va comprar un Ipod, se li va acabar la batería i, la política d’Apple d’aleshores, era que es comprés un nou producte ja que no es podia reparar. El noi va grabar un video en queell, juntament amb el seu germà, van anar pels carrers i, on veien un anunci de l’Ipod, possaven que la bateria irremplaçable de l’Ipod, només durava divuit mesos. Una abogada va escoltar sobre aquest video i va denunciar a la companyia Apple. El cas d’obsolescència programada tornava als tribunals. Molta gent també havia tingut problemes amb la bateria i estaven d’acord en portar el cas davant deltribunal. Van triar a un home per a què representés a milers de persones. El cas es va anomenar “Westley contra Apple”. La bateria de l’Ipod estava fabricada des del començament per a tindre una vida curta. Després d’uns mesos de tensió el cas no va arribar a judici, però les dues parts van arribar a un acord i Apple va crear un servei de recanvi de bateries i va prolongar la garantia a dos anys....