Comunisme I Esquerra

La caiguda d'un mur, en general, sempre provoca una apertura. I estic convençut de que així fou per als alemanys, en especial els berlinesos, quan va caure el de Berlin. Va obrir un nou futur, un nou espai, una nova integració, amb ell començava una nova història d'Alemanya. No obstant, per a Europa sencera, i en certa mesura per al món, la caiguda d'aquest mur el que va causar, paradoxalment, vaser un tancament. Va concloure amb ell la vitalitat d'un univers mental que després de la II Guerra Mundial havia alimentat importants veus de dissidència. La pugna ideològica, més que no pas la política o bèl·lica, als partits, urnes i carrers de l'Europa occidental es va veure colpida per la desaparició del contrapés simbòlic que representava la URSS i els seus estats satèl·lits. Era la fid'una etapa i d'unes esperances que es remuntaven més de cent anys enrere. I era una fi patètica.

No ens hem d'enganyar: a casa nostra, és a dir, a l'Europa occidental, la política al bloc de l'est no ens importava pràcticament res. No era transcendent per a l'acció política una anàlisi detallada del sistema comunista, ni una preocupació per la vida de les persones que vivien sota el jou del«paradís socialista». Sorprenentment, els europeus van oblidar amb facilitat als seus germans orientals i van centrar-se, principalment, en ells mateixos, o (cosa inèdita fins el moment) en evocacions exòtiques de revolucions a allunyats racons del tercer món. I encara més caldria afegir: a l'Europa occidental, l'opció comunista no solament va anar en constant retrocés a partir de la Gran Guerra, sinó quearran de les fites d'Hongria al 1956 i Txecoslovàquia al 1968, els propis comunistes va anar, en un lent degoteig, distanciant-se de la doctrina de Moscou. Els europeus volaven sobre altres mars i altres somnis, solament en algunes incòmodes ocasions havíem de posar la mirada, a desgrat, sobre aquell món gris i decadent.

Els ulls europeus van anar desviant-se cap altres indrets amb moltafacilitat (en especial cap als seus respectius melics, o cap al melic comú de Brussel·les), i cada cop era menys rellevant el que passés a l'est. Però aquest fet ens indica també un altre element: els occidentals s'havien acostumat a la presència del bloc de l'est, estaven ja habituats a la política i al debat sobre les perspectives d'un món i d'un continent dividit en dues opcions virtualmentoposades. Les veus que defensaven per a França o Itàlia un sistema comunista tal i com es definia a la Unió Soviètica eren, ja a finals de la Guerra Freda, una minoria sense transcendència, però encara hi havia. I sobretot, hi restava el record de moments en què la pressió de l'exemple comunista rus era molt forta. La URSS i el que representava feia temps que no eren una alternativa real per a l'Europaoccidental, però la força simbòlica i la pressió ideològica que exercien sobre els partits d'esquerres i sobre la política en general a l'oest era encara important. El referent rus alimentava, a més, no solament als amants de l'ortodòxia estalinista, sinó a una infinitat de propostes polítiques d'esquerres des de la socialdemocràcia al trotskisme, maoisme o simplement el marxisme heterodox.S'entenia tot això diferents versions d'un mateix projecte, i tot es movia sota l'optimista confiança en el marxisme com a Teoria completa de la societat.

La caiguda del mur de Berlin va acabar amb tot això. Va tancar una forma de fer política, o més bé, una forma de creure en la política. No hem d'oblidar que, en molta mesura, el marxisme oficial, tant a un costat com a l'altre del mur, es podiaconsiderar com una mena de “religió política”, on la confiança en la història i en les determinacions socials actuaven com una divinitat invisible. Ja no es podia confiar en aquesta «teoria» que era el marxisme, perquè amb l'enfonsament del comunisme real, automàticament, totes les altres opcions que abraçaven el marxisme van quedar desprestigiades. A nivell ideològic això va causar un gran impacte...