cristianisme en l'imperi romà

Isabel Torrecillas Torrecillas
EL CRISTIANISME: DE RELIGIÓ PERSEGUIDA A RELIGIÓ PRINCIPAL.
Introducció del cristianisme
Els cristians s'oposaven als déus romans (fins i tot a l'Emperador divinitzat), als seus temples, cultes i ritus tradicionals, i van despertar l'aversió popular, però en general s'havia tractat de reintegrar-los a la societat, obligant-los a abjurar i a efectuar sacrificisals déus. Septimi Sever va prohibir l'any 202 la conversió al cristianisme i al judaisme i va desencadenar persecucions. Maximià es va dirigir contra els seus líders. Deci va ordenar una persecució general, i va ordenar sacrificis als déus: els cristians que els van fer, van salvar la vida però els que es van negar van ser executats. Però la religió romana ja no podia competir amb èxit ambreligions com el cristianisme, més adaptada als desitjos profunds de la societat i als nous temps.
La societat romana, basada en la desigualtat personal i la perfecció de l'Estat, estava en inferioritat enfront d'una doctrina que predicada la igualtat moral i buscava la perfecció personal. Destruïda l'aristocràcia governant, i en una situació de violència i anarquia, on la legalitat no era respectadaper gairebé ningú, on una fiscalitat angoixant impedia qualsevol progrés econòmic individual, una doctrina que predicava que aquests mals eren d'aquest món, però que qui cregués en el seu déu tindria assegurat el pas a una altra vida plena de felicitat, havia de prosperar necessàriament. A més els cristians predicaven sovint amb l'exemple: fundaven institucions de beneficència, gràcies als donatiusdels conversos rics (alguns dels quals renunciaven a la seva riquesa seguint els ensenyaments primitius del cristianisme). El cristianisme predicava també la renúncia a tots els càrrecs i honors públics, el que era ben acollit pels dirigents locals de les ciutats, que una vegada convertits arrossegaven a la població. Finalment el cristianisme desautoritzava el servei en l'exèrcit, predicava la paui no permetia el combat, el que atreia també a certes capes de la població.
La religió romana havia estès sempre a identificar els déus locals amb els seus propis déus. A mitjans del Segle III, les denominacions populars, mantingudes bàsicament per les capes humils de les ciutats i pels camperols, reaparegueren. Així va ocórrer entre els gals (Mercuri va tornar a ser Teutates, Júpiter va tornara ser Taranis, etc.) i segurament la situació seria similar en altres llocs. A mitjans del segle III es va produir el martiri de Saturní primer bisbe de Tolosa. A la mateixa època es constaten bisbats a més de a Tolosa, a Lió,Viena, París, Reims i Tours, a les Gàl·lies.
La relaxació dels costums morals, que el cristianisme combatia, van ser també objecte de l'atenció dels Emperadors pagans, iaixí sabem que el 247 l'àrab Felip promulgà un edicte que establia penes per a aquells que es dedicaven a la sodomia.
Cap al 274 l'Emperador Aurelià va establir el culte del déu Sol (Sol Invictus) com a principal déu de l'Imperi, segurament en un intent de frenar l'ascens de les sectes orientals, entre elles la dels cristians, i segurament amb la pretensió d'aglutinar energies per a la recuperació.La societat constantiniana
El sistema del Dominat assoleix la seva concreció amb Constantí el Gran. És difícil distingir entre les creacions de Dioclecià i de Constantí, però la simbologia d'una monarquia oriental, iniciada sens dubte amb Dioclecià, va arribar amb Constantí a un nivell que la feia semblant als absolutismes orientals. La genuflexió davant l'Emperador i el recolliment en lesrecepcions, audiències i cerimònies oficials, impostos pel cos dels Silentarii, es mantingueren com a mínim, quan no s'accentuen. Si amb Dioclecià el poder era diví, amb el seu successor absolut, Constantí, el caràcter religiosos de la monarquia augmenta: com Déu i els Sants, l'Emperador és representat amb el nimbe, símbol de majestat. La figura de l'Emperador arriba amb Constantí a la...