Déu?

DÉU?
Quina ximpleria això de Déu. Hi ha massa respostes ben poc fonamentades quan preguntes de què es tracta, i ni tan sols hi ha una sola teoria que es pugui comprovar. És com si a algú se lihagués acudit la idea de respondre totes les preguntes que venien a la seva ment, tals com: Qui sóc? D’ on he vingut? Cap a on vaig? Què és la mort?, inventant-se una història on hi trobés les respostes. Ésuna manera més d’intentar ser feliç, però per què té tants seguidors aquesta forma de viure? I a més, no hi ha només una història que parli d’un Déu totpoderós,n’hi ha moltes més, moltes mésreligions que creuen en éssers sobrenaturals que són, per essència, molt millors que qualsevol humà. Segons cada religió, es manifesten de diferents maneres i són la resposta de totes les preguntes que enshem fet des de sempre l’espècie humana per explicar-nos el perquè de la vida.
Però jo amb això no hi crec. No em satisfà gens la idea de que hi pugui haver algú que ni tan sols puc veure, però que a lavegada m’està observant constantment. Ho trobo una idea absurda, com si la gent continués creient amb els Reis Mags, i no ho puc entendre. Però com la resta de mortals, continuo fent-me les preguntesde sempre, i ningú me les sap contestar sense interposar la presència d’un ésser sobrenatural pel mig. Sabeu? Jo crec amb la ciència. I crec amb l’observació i l’experimentació, i també crec amb lesmatemàtiques, la física i la química. Crec amb les coses que es poden comprovar i són aquestes les que em satisfan, per molt que no em puguin contestar la pregunta que m’inquieta tant, de què passaràquan em mori.
I és per això que dedueixo que la gent que creu amb una religió és perquè s’ha rendit o simplement no s’ha parat a pensar en alguna alternativa, perquè l’hi han inculcat des de petit. Ami això no m’ha passat, i ho agraeixo profundament: els meus pares sempre han deixat que pensés el que volgués sobre el tema, cosa que als meus avis els decep una mica, però ho entenc; ells han...