Descartes selectividad

UD 8 : EL RACIONALISME MODERN DE DESCARTES
Tradicionalment es considera a Descartes el primer filòsof de l’Edat moderna i, a la
vegada, el fundador del racionalisme modern.
En les Regulae, Descartes afirma que només hi ha dues vies possibles de coneixement:
l’experiència i la raó. Però l’experiència queda descartada pels següents motius:
1) La seva font, els sentits, són, habitualment,enganyosos.
2) Allò que és sensible és múltiple, canviant i indeterminat. D’aquí no podríem
extreure conceptes, que són immutables, unitaris, determinats.
Exclosa l’experiència, hem de concloure que l’única font vàlida de coneixement és la
raó, tesi coneguda com racionalisme.
La raó humana està constituïda per dos tipus de facultats: la intuïció i la deducció.
La intuïció es pot definir com lapercepció immediata dels conceptes més simples que es
donen a la raó, conceptes que Descartes anomena innats.
La deducció, en canvi, consisteix en el pas d’uns conceptes a uns altres. Ens duu més
enllà dels conceptes simples, els conceptes composts, a partir d’unes regles necessàries i
universals.
El coneixement com a certesa
És propi de tots els pensadors de l’època moderna la recerca de lescondicions del
coneixement cert.
Segons Descartes, el coneixement ha de ser cert o indubtable. Aquelles idees sobre les
quals albergam dubtes potser són vertaderes, però no ho sabrem fins que no hàgim
eliminat els dubtes. Si no hi ha certesa, no hi ha coneixement. D’aquí que tota la
filosofia cartesiana estigui orientada a la recerca d’allò indubtable i d’un criteri de
certesa, entenent percriteri una pauta o norma que es permeti establir quan un
coneixement es completament cert o indubtable. Aquesta recerca i el seu resultat és el
mètode, el camí que duu cap al coneixement.
És evident que el primer pas de mètode serà eliminar tot allò que sigui dubtós:
1) En primer lloc, hem de considerar com dubtós tot allò que hem après al llarg de
la vida, ja ho sabem perquè ens ho hanensenyat i es basa en el principi
d’autoritat.
2) En segon lloc, hem de rebutjar tot allò que té el seu origen en els sentits, perquè
els sentits de vegades ens enganyen i, d’aquesta manera, no podem estar segurs
de que no ens enganyen sempre.
3) Sembla que determinades vivències i actes particulars són evidents i impossibles
de qüestionar, per exemple que ara estam aquí, llegint aquests fulls,a classe, que
tenim aquest cos, etc. Ara bé, de vegades, quan somio, estic segur de que el que
em passa es real. Aleshores, com puc estar segur de que ara mateix no estic
somiant?

1

4) D’altra banda, sembla que hi ha veritats que són indubtables estigui somiant o
no. Les matemàtiques en serien un bon exemple: dos més dos són quatre estigui
despert o no. En aquest punt del’argumentació, Descartes introdueix la següent
hipòtesi per veure fins a on pot arribar amb el dubte: i si existís un geni maligne
que em fes equivocar-me fins i tot en allò més evident?.
Amb aquest procés de sotmetre tot a dubte (procés que és coneix com dubte metòdic),
sembla que no es salva res, que tot es dubtós. Doncs tot el contrari: hi ha una cosa de la
qual no puc dubtar mentres estic dubtant: delfet mateix de que estic dubtant. Aplicant
de forma sistemàtica i radical el dubte, Descartes arriba a un principi del que podem
dubtar. Com que dubtar és un acte de pensament (com també afirmar, negar, desitjar,
etc, ...), enuncia el seu principi indubtable en la famosa frase Penso, doncs existeixo.
Aquesta frase no significa que jo existeixi com individu, amb aquest cos, o que tengui
un ànima,o determinat caràcter o personalitat. El Penso, doncs existeixo només
significa que l’acte de pensar, mentre penso, no es pot posar en dubte sense caure en
contradicció.
Aquesta frase no es només un principi indubtable, sinó també el criteri de certesa per
saber quan ens trobam davant d’una idea indubtable: tota idea percebuda de forma tan
clara i distinta com el Penso, doncs existeixo...