Descartes


René Descartes
MEDITACIONS METAFÍSIQUES
Primera meditació: De les coses que es poden posar en dubte
Ja fa algun temps que m’he adonat que, des de ben jove, he admès moltes opinions falses com a vertaderes, i que allò que després he construït sobre principis tan poc sòlids havia de ser molt dubtós i incert; i des d’aleshores he considerat que em calia proposar-me seriosament, un cop a lavida, desfer-me de totes les opinions en les quals havia cregut anteriorment, i tornar a començar des dels fonaments, si volia establir alguna cosa sòlida i permanent en les ciències. Considerant, però, aquesta empresa molt difícil, he esperat haver arribat a una edat prou madura, de manera que ja no en pogués esperar d’altra, darrera d’aquesta, més adient per dur a terme el meu propòsit; això m’hafet esperar tant que, a partir d’ara, em sentiria culpable si passés deliberant el temps que em queda per actuar.
Avui, doncs, en estreta relació amb aquest projecte, he alliberat el meu esperit de tota mena de preocupacions, de manera que, sortosament, sense sentir-me turmentat per cap passió, i havent trobat un descans segur en una tranquil·la solitud, em dedicaré seriosament i amb llibertat adestruir en general totes les meves antigues opinions. Ara bé, per a aquest propòsit, no serà necessari mostrar que aquelles opinions són totes falses, la qual cosa segurament no aconseguiria. Tanmateix, atès que la raó em convenç des d’aquest moment, perquè no doni més crèdit a les coses que no són totalment certes i indubtables, que a aquelles que em semblen manifestament falses, en tindré prouper refusar-les totes, si puc trobar en cadascuna el més mínim motiu de dubte. I per això no serà necessari que les examini totes i cadascuna en particular, ja que seria una feina infinita; però, com que la ruïna dels fonaments comporta necessàriament la de tot l’edifici, em dedicaré a criticar en primer lloc els principis sobre els quals es basaven totes les meves antigues opinions.
Tot el quehe rebut fins ara com a més cert i més segur, ho he après dels sentits o pels sentits; ara bé, he experimentat, de vegades, que els sentits m’enganyaven, i és prudent no fiar-se mai completament dels qui han enganyat una vegada.
Però, potser, tot i que els sentits ens enganyen alguna vegada, pel que fa a coses molt poc sensibles i molt remotes, se’n troben, tanmateix, moltes altres de les quals noes pot dubtar raonablement, per bé que les coneguem pel seu mitjà, com, per exemple, que sóc aquí, assegut a la vora del foc, amb una bata i amb aquest paper a les mans, i coses per l’estil. I com podria negar que aquestes mans i aquest cos siguin meus? Si no és que potser em comparo a certs insensats, el cervell dels quals és tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que assegurenconstantment que són reis, quan són molt pobres, que porten vestits d’or i porpra, quan estan completament nus, o que s’imaginen que són atuells o que tenen el cos de vidre? I ara! Aquests són bojos, i jo no seria pas menys extravagant si em regís pel seu exemple.
De tota manera, he de considerar aquí que sóc home i, consegüentment, que tinc el costum de dormir i de representar-me en somnis lesmateixes coses o, de vegades, coses menys versemblants que aquests insensats quan estan desperts. Quantes vegades no hauré somiat durant la nit que era en aquest lloc, vestit, a la vora del foc, encara que fos completament nu dins del llit? En aquest moment estic convençut que no estic adormit quan miro aquest paper, que aquest cap que moc no està gens ensopit, que sento aquesta mà i que l’allargointencionadament i expressament: el que s’esdevé en el somni no sembla en absolut tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-ho bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions d’aquesta mena. Aturant-me en aquest pensament, veig tan clarament que no hi ha cap indici cert pel qual es pugui distingir amb claredat la vetlla del somni, que n’estic astorat; i el meu...