Descartes

Opcio B
Arquimedes, per moure la terra del seu lloc, només demanava un punt que fos fermi immòbil: així jo també podré concebre grans esperances si sóc prou afortunat per atrobar només una cosa que sigui certa i indubtable.
Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses. Estic convençut que mai no ha existit res de tot el que la meva memòria plena d’enganys em presenta. Penso que esticmancat de sentits. Crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són altra cosa que ficcions del meu esperit. Què podré considerar, doncs, com a veritable?
Potser, només, que al món no hi ha res de cert.
Però, ¿què sé jo si no hi haurà alguna altra cosa diferent de les que acabo de considerar incertes, de la qual no es pugui tenir el més mínim dubte? ¿No pot ser que hi hagialgun Déu, o algun altre poder, que posi aquests pensaments en el meu esperit?
Això no és necessari, perquè potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. I jo, almenys, ¿no sóc alguna cosa? Però, ja he negat que tingués sentits i cos; dubto tanmateix, ¿i què en resulta d’això? ¿Sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no podria ser? Però, m’he convençut que no hi havia res deres en el món: ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos; ¿no estic, doncs, convençut que jo tampoc no existeixo? De cap manera; si jo estic convençut d’alguna cosa o si jo simplement penso alguna cosa, aleshores indubtablement jo sóc […]. Després de pensar-ho bé i examinar-ho tot amb molt de compte, finalment cal concloure i donar per cert que aquesta proposició: «jo sóc, jo existeixo», ésnecessàriament vertadera, cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit.
René DESCARTES. Meditacions metafísiques, II






Descartes En aquests fragment de la segona Meditació assegura que necessita trobar un principi evident per aixecar la seva filosofia, comparant-ho amb l’exigència d’Arquimedes per trobar un punt des del que podria moure la terra. Seguidament, l’autor posa endubte totes les dades dels sentits i de la memòria i la seva creença en el món identificant-les com a ficcions de la seva ment i que potser no hi ha res de cert. Finalment conclou que hi ha un principi indubtable, i és que “penso , per tant existeixo”


3. Per què diu Descartes en aquest punt de la segona meditació que «crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no sónaltra cosa que ficcions del meu esperit»? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]


Tal com ja exposa en l’ inici del text, Descartes busca un primer principi evident sobre el que es pugui fonamentar tot l’arbre del coneixement. Per Descartes hi ha una facultat que és la raó que pot aconseguir elconeixement amb la condició que actui seguint un mètode. Un dels elements del mètode cartesià és el de no acceptar cap idea o proposició que no sigui evident als ulls de la raó i evident vol dir que sigui tant clara i distinta que no en pugi ni dubtar de la seva veritat. Per això el que es proposa primerament Descartes és posar en dubte totes les seves idees per veure si n’hi ha cap queresisteixi la prova de l’evidència. Com que no pot criticar cadascuna de les seves idees les agruparà segons el seu origen i si aquesta font o origen li ofereix el mínim motiu de dubte les rebutjarà provisionalment com a falses.
El primer que ha rebutjat són totes les idees que provenien de la tradició i el costum així com de l’autoritat ja que aquesta font era contradictòria i no oferia cap mena degarantia.
Seguidament, i aquí és on pren sentit la frase a comentar, posa en dubte les idees que provenen dels sentits, com les de que té un cos o que hi ha cossos externs que causen les seves sensacions, cossos que tenen figura i extensió. Per Descartes tot i que els sentits ens semblen molt fiables no són infal·libles, a vegades ens enganyen i això sol ja podria portar-nos a dubtar de les dades...