descartes

A la Primera Meditació Metafísica apareixen dues figures importants: el ‘Deus deceptor’ (Déu enganyador) i el ‘Malin Génie’ (Geni maligne). Entre una i altra figura hi ha petites matisacions, però ambdues serveixen per exemplificar el fet que encara que jo pugui viure enganyat, això no nega l’existència de les idees en mi i, per tant, l’evidència que ‘jo penso’.

El ‘Déu enganyador’ recull lavella paradoxa, ja discutida pels filòsofs medievals, segons la qual si Déu ho pot tot, també podria enganyar-nos. Però Descartes argumenta que si Déu és summament bo, no pot ser enganyador. El ‘Geni maligne’ (descrit en el penúltim i a l’últim paràgraf de la Primera Meditació) és un argument més fort: consisteix en un experiment mental segons el qual resulta possible desqualificar el principid’evidència en tant que ‘claredat i distinció’.

A la Primera Meditació Metafísica apareixen dues figures importants: el ‘Deus deceptor’ (Déu enganyador) i el ‘Malin Génie’ (Geni maligne). Entre una i altra figura hi ha petites matisacions, però ambdues serveixen per exemplificar el fet que encara que jo pugui viure enganyat, això no nega l’existència de les idees en mi i, per tant, l’evidència que‘jo penso’.

El ‘Déu enganyador’ recull la vella paradoxa, ja discutida pels filòsofs medievals, segons la qual si Déu ho pot tot, també podria enganyar-nos. Però Descartes argumenta que si Déu és summament bo, no pot ser enganyador. El ‘Geni maligne’ (descrit en el penúltim i a l’últim paràgraf de la Primera Meditació) és un argument més fort: consisteix en un experiment mental segons el qualresulta possible desqualificar el principi d’evidència en tant que ‘claredat i distinció’.

El geni maligne és un ésser astut i enganyador que ens posa un parany. Descartes empra el mot ‘geni’ per tal que no sigui possible confondre’l amb el Déu veritable (cristià), de qui sempre es predica la veritat. Segons la traducció de Robert Veciana: “Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és lafont sobirana de la veritat, sinó un cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que viem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva incredulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans,ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendré el meu judici (...)

El geni maligne té la capacitat de confondre’ns en les nostres percepcions i de provocar dubtes sobre tot elque podem conèixer.

Pel que sembla, amb aquesta hipòtesi Descartes volia reflexionar sobre si pot posar-se en dubte l’acte de conèixer –com si es tractés d’una ficció induïda pel geni enganyador. Així podríem suposar que conèixer és quelcom que pertany a la nostra naturalesa (a la nostra ment) o que, per contra, el coneixement és una dada derivada de la realitat exterior. Si conèixer depenguéstan sols de la nostra ment, llavors seria un acte purament subjectiu i fins i tot els fonaments més ferms de la realitat es podrien posar en dubte. Triomfaria, doncs, l’escepticisme.

La resposta cartesiana és que la consciència es fonamenta en l’acte mateix de pensar, no en la cosa pensada: el geni maligne no ens pot enganyar sobre els continguts de la nostra ment: ni que el món no existís, ofos una ficció posada en la nostra ment pel geni maligne, continuaria essent cert que jo penso. Podem ser escèptics pel que fa al món extern, no pel que fa a la capacitat que té la nostra ment de produir conceptes.

Aquesta concepció del ‘geni maligne’ tingué una continuïtat al segle passat en l’anomenada ‘hipòtesi del cervell en una cubeta’ [‘brain in a vat’] proposada per Jonathan Dancy...