Descartes

DESCARTES
Descartes és considerat el pare de la filosofia moderna perquè la seva obra produeix un canvi en la pregunta sobre la qual s'articula la filosofia. Des de l’època grega amb Heràclit i Parmènides, la filosofia grega es pregunta que és l'esser a partir de Descartes lapregunta és Com arribem a conèixer l'esser?
Descartes trenca amb l'escolàstica a través del racionalisme, que afirma que la capacitat racional de l'home es el centre d'atenció, oposant-se al conjunt de creences medievals del teocentrisme, recerca dels sentits,etc.
L’escolàstica va caure en tres errades:
- Criteri d'autoritat: Tot el q deien els autors clàssics era veritat, sense cap possibilitat dcritica.
-Verbalisme: Repetia mots sense significat.
-Us banal de la sil·logistica: No aporta informació nova
El dubte
Existeix un tòpic que presenta a Descartes, com un filosof que passaba tota la estona dubtant. Però es tracta del contrari; per un cartesià només la veritat és indubtable. El dubte només és interessant com una etapa provisional fins que es deixa de dubtar.
Descartes centra laseva filo en la lluita contra l'escepticisme: Busca un fonament dret i segur pel coneixement humà. La vida necessita criteris clars i evidències sobre les quals construir el projecte racional. Dubtem x arribar a alguna cosa q no pugui causar cap dubte i que resulti evident per si mateix. El dubte es fa necesari. Cap de les ciencies tradicionals no és lliure d'errors i cap ens dona una primeraveritat evident, universal i necessària. Per Descartes, el dubte es una forma de posar en cirsis el coneixement rebut i encara no prou clar. El procés de dubte és una forma de depurar la racionalitat.
MOTIUS DEL DUBTE:
1. Dubte dels sentits: Els sentits corporals ens enganyen, no podem fiarnos pq ens diuen coses contradictòries, ens fan veure miratges,etc.
2. Dubte del món extern: Sovint no podemdistingir entre els somnis i la vigilia, x això no podem estar gaire segurs de l'existència real del mon extern, q ens arriba a través del coneixement sensible.
3. Dubte del propi coneixement: Quan reflexionem, podem equivocarnos, x això el propi coneixement ha de ser posat en dubte.
4. Dubte del geni maligne: Invenció de Descartes. S'imagina un personatge enganyador que fa creure allò que no esrealment veritable.
Cogito com a primera veritat
A l'escolàstica es defineix la veritat com un acord entre la ment i la cosa, però Descartes s'oposa a aquesta definició. La veritat cartesiana no prové de l'exterior sino de la consciència.
La primera veritat es troba en l'acte simultani de pensar i existir. Pensar i existir es donen al mateix temps.
Per Descartes, l'evidència ocupa el primerlloc que correspon a la veritat. Quan jo tinc evidència total i absoluta d'una cosa, això ha de ser necessariament veritable. Descartes no es limita a a justificar-ho. Immediatament després de justificar la idea de "JO" intentarà mostrar tb q la idea de Deu es innata. Déu es x ell la garantia de l'evidència de l'acte de pensar
Classes d'idees en Descartes
Descartes classifica les idees en trestipus:
- Adventícies: Son les que arriben del món exterior(adquirides). No son evidents, poden ser dubtoses i per tant son falses.
-Factícies: Son artificials i construïdes per la imaginació.
-Innates: Naturals i autoevidents "Jo penso". Son sempre veritat, intuïcions pures i evidents x si mateixes.
LA TEORIA DE LA SUBSTÀNCIA EN DESCARTES

Descartes es troba, però, amb un problema difícil derespondre des de la seva teoria del cogito. Si definim el “jo” com a “jo que pensa” apareix la dificultat d’explicar com actua en l’home el cos físic, és a dir, la matèria que no pensa.

Si el meu jo és el meu pensar, la dificultat és la de trobar un estatut per al meu cos (el cor, els ulls, les cames...) La resposta cartesiana serà la de dir que en l’home hi ha dues substàncies (dues...