Discurs històric

DISCURS HISTÒRIC

Podríem dir que la Història és la ciència que estudia el passat de la humanitat, però no tots els historiadors estan d’acord amb la definició de ciència. Dit d’una altra manera, la història no és una ciència empírica a l’estil de les altres ciències. Ni l’arqueologia ni l’estudi dels texts o grafismes o escrits poden assegurar que el que era una teoria es converteix desprésdel seu estudi en una certesa. En qualsevol cas, tindrem sempre una part de les proves que podrem donar empíricament per certa però, ens veiem abocats a la interpretació d’aquell que la escriu, que la interpreta. La Història sempre anirà de la mà de la hermenèutica i per tant subjecta a la interpretació.

A la historiografia conviuen actualment dues corrents epistemològiques: nominalistes irealistes.
Els realistes defensen que la història és una lectura i constatació objectiva dels fets del passat.
El nominalisme, corrent més estesa en els darrers anys, defensa que la història està subjecta a la interpretació de l’historiador i aquest està condicionat per múltiples factors, personals, culturals, socio-econòmics, etc. Per tant un fet historiable no tindrà mai la mateixainterpretació si és analitzat per un historiador o per un altre.
L’historiador medievalista Georges Duby s’inclinava per aquesta corrent epistemològica. Ell mateix reconeixia estar condicionat per múltiples factors a la hora d’emetre els seus judicis i conclusions. No vol dir que la hermenèutica de la Història sigui subjectiva, sinó que darrera qualsevol persona hi ha sempre una quantitat decondicionants dels quals no és difícil escapar.

En els darrers anys la historiografia ha sofert una sacsejada. Molts historiadors es pregunten què passa amb aquelles cultures i civilitzacions que no tenen història.
Es evident que tots els territoris tenen una història perquè el temps passa inexorablement per a tots els pobles de la terra per igual però, perquè no en sabem res de molts d’ells?

Lahistòria es una invenció del món occidental. Es Europa qui la fa i qui tria el territori a explorar.
El món occidental jutja en funció dels seus paràmetres, que son el desenvolupament industrial, econòmic i social. Aquelles civilitzacions que han pres un altre camí es veuran apartades o menys reconegudes a l’hora de ser estudiades per la historiografia.
La majoria d’aquestes civilitzacions handesenvolupat un sistema d’escriptura que els ha permès deixar testimoni del seu pas pel món. Són aquestes per les que la ciència s’ha sentit més atreta, ja que tenen un discurs lògico-científic que fa que sigui més comprensible i comprovable qualsevol fenomen.
En canvi ha deixat de banda continents sencers, Àfrica, part d’Asia, Amèrica i Austràlia indígena. Bàsicament s’ha centrat en les culturesindoeuropees i alguns altres territoris.

A l’altra banda es troben aquelles cultures o civilitzacions que tenen un discurs miticoreligiós per explicar el seu pas o la seva estada al món. La seva existència transcorre dins una esfera d’espiritualitat que ho domina tot. La majoria d’aquestes cultures s’ajuden de la transmissió oral per tal de perpetuar les tradicions i model de vida.

Trobemtres punts característics i essencials pels quals aquest dos discursos divergeixen l’un de l’altre i que han fet que unes cultures siguin historiables i les altres no, al menys en el passat.

1. Litúrgia de la repetició dels fets en oposició a la singularitat de cada fet.
Tot acte transcendent va tenir lloc al cosmos en el temps primordial. És per això que l’home del discursmiticoreligiós repeteix aquests actes per imitar als deus, per exemple l’acte de la guerra, la cacera, la construcció... ja ho van fer els deus, és el sagrat, és el que s’ha d’imitar.
L’acció transcendent única i vàlida és aquella que es repeteix perquè imita, recorda i transporta al temps primordial. Els objectes que es fan servir als rituals són sagrats perquè evoquen o van ser fabricats pels deus...