el camaleón

LLOC I HORA DELS FETS
Diversos indicis suggereixen que l'acció es desenvolupa en un llogaret russa i potser a primera hora de la tarda: la calma excessiva que troba l'inspector en fer la recorreguda per la plaça, la seva especulació sobre què farien en grans ciutats com Petersburg o Moscou amb un cadell així, la seva afirmació que coneix tota la gent del lloc, la sensació que tots els veïns esconeixen entre si, els diàlegs de to ben de poble, etc.

LA PERSONALITAT VENAL DE OCHUMÉLOV
El personatge principal, l'inspector Ochumélov, és autoritari, prepotent i cínic amb la gent comuna, a qui òbviament considera inferior, en tant que és submisa amb els poderosos. En síntesi: un hipòcrita, arbitrari i acomodatici.
Per aquest motiu les opinions i el sentit de justícia de Ochumélov variïnsegons pròpia conveniència. Així, quan suposa que el cadell és de persones sense importància, afirma escandalitzat que la víctima de la mossegada, l'orfebre Jriukin, hauria de reclamar per danys a l'una que ell, com a braç de la justícia, castigar amb tot rigor a l'amo desaprensiu que deixar solt el gosset, mentre que quan entén que l'amo és algú poderós, li ordena al mateix Jriukin no exagerar (sino us va passar res!) i que, en tot cas, és el mateix orfebre qui tindria la culpa del que ha passat . I en aquest vaivé, que es dóna diverses vegades -d'aquí el títol, ja que el camaleó varia el seu color segons la oportunitat- mai té en compte els fets reals ni tracta de descobrir-los.
A tal punt arriba la seva hipocresia i arbitrarietat que fins a la qualitat del cadell varia segons laqualitat del suposat propietari, passant de ser un gos atorrante a un gos fi i viceversa, segons vinguin les conjectures pel que fa a la identitat del propietari. Quan per fi descobreix que el cadell és d'un germà del general Zhigálov, llavors dóna per tancat l'assumpte, ni tan sols li recomana al servent del general que controlin a casa el cadell i, per descomptat, abandona el criteri de castigar elsque inconscientment deixen seus gossos solts. I, per completar la seva arbitrarietat, acaba amenaçant al pobre daminificado.

UNA SOCIETAT SOTMESA
El rerefons del conte ens parla d'una societat sotmesa i, com sempre passa en aquests casos, en l'altercat apareixen:
• resignació i submissió. Com en tots els presents de l'escena, que ni tan sols intenten defensar Jriukin tot i que va ser mossegat.Fins i tot el propi damnificat parla amb exagerada timidesa en dirigir l'inspector per primera vegada: "Jo no m'he ficat amb ningú, senyoria ...";
• ressentiment. Com el de Jriukin quan sembla amenaçar el cadell amb això de "Et vaig a escorxar, brètol!", En obvi revenja contra el que considera potser l'únic ésser inferior a si mateix, ja que amb seguretat és objecte de contínues burles per laseva condició de borratxo de poble;
• exhibicionisme. "... el mateix dit [de Jriukin] és com una bandera de victòria";
• ingenuïtat. Com suggereix la resposta de Jriukin al ficat: "I si ment, això ho dirà el jutge de pau. Ell té la llei ... Ara tots som iguals ... "El pobre perjudicat creu (o, millor, vol creure) que tots són iguals davant la llei, quan del context es desprèn que de cap manera ésaixí. Fins i tot, afegeix a manera d'innocent amenaça: "Un germà meu és gendarme ... per si vols saber-ho"; una manera de dir: ull que sóc algú, no un pobre diable!
I també la notable expressió: "Ara no està permès mossegar!", Com si la llei anterior hagués permès que els gossos mosseguin o la llei actual podria impedir mossegar a un cadell juganer;
• supèrbia. Com la del servent del general capa la gent del poble: "Quina ocurrència! Mai hi ha hagut gossos com aquest a casa! ";
• intents de treure avantatge. El mateix Jriukin tracta de aprofitar-se de la situació: "perdoneu, però jo sóc un home que es guanya la vida amb el seu treball ... És una tasca molt delicada. Que em paguin, perquè pot ser que estigui una setmana sense poder moure el dit ... En cap llei està escrit, senyoria,...