El Hombre Anumerico

CRÍTICA A “EL HOMBRE ANUMERICO”
“El hombre anumerico” és una crítica a l’anumerismo. Anumerismo és la paraula que fa servir l’autor per referir-se a les persones que no disposen de perspectiva matemàtica, es a dir, que creuen que les matemàtiques no els poden ajudar en la seva vida quotidiana i es neguen a elles. La intenció de l’autor és, mitjançant exemples fàcils, donar una imatge diferentdels números i demostrar la importància que tenen en la nostra societat. Vol fer reflexionar al lector mitjançant situacions comunes on apareix aquest anumerisme.
D’entrada m’agradaria dir que valoro positivament el fet de mostrar-nos una altre perspectiva sobre com comprendre el mon i el seu funcionament. M’han interessat molt els exemples de l’autor, sobretot perquè són clars i fàcilmentrepresentables a la vida quotidiana. No són taules plenes de números que difícilment pugui trobar una explicació, però s’ha de dir, que molts d’aquests exemples són de personatges i llocs dels Estats Units. No es criticable que vulgui aconseguir una postura més pròxima als lectors, però hauria d’haver tingut més en compte que a les futures generacions els dificultaria la total comprensió tal i com ell hohavia previst.
La seva postura és totalment matemàtica i per entendre-ho s’ha de fer un esforç i comprendre el mon no des d’una perspectiva psicològica (tal i com el veiem amb els nostres sentits) sinó d’una idea matemàtica. Crec que tot el que ocorre es pot explicar des d’aquesta perspectiva, tot i que encara ningú ha trobat l’expressió per desxifrar-ho tot.
Des del meu punt de vista, a vegadesla crítica és excessiva. Estem d’acord que el mon és matemàtic però també hi ha l’altre vessant, i aquesta altre part és la que ens permet viure i gaudir, tenir il·lusió... Si tothom ho comprengués tot no necessitaríem a les altres persones per res i no s’ha d’oblidar que l’esser humà és social i necessita la interacció amb els altres. Amb això vull dir que una mica d’anumerisme és l’al·licientque fa falta per viure la vida plenament, perquè puguem marcar-nos objectius... Si ho sabéssim fer tot, ho entenguéssim tot mai ens equivocaríem, no canviaríem informació amb altres persones perquè tothom pensaria el mateix. En resum, no tindríem sentiments enriquidors. Poder la meva postura és molt romàntica, però trobo inacceptable que es puguin fer càlculs estadístics sobre quina es la milloropció per escollir parella. No s’ha d’oblidar que entren en jocs molts més factors igual d’importants que l’autor deixa de banda.
M’agradaria també comentar els exemples, ja que ni han de molt sorprenents i interessants. Abans de llegir-los també jo, en alguns casos, patia d’anumerisme. Els càlculs estadístics sobre els riscos de fer determinades accions com fumar, o la probabilitat de morir en unaccident de cotxe comparant-la amb la probabilitat de patir un atemptat terrorista van en contra del que es pensa socialment i, tot i tenir proves estadísticament significatives per poder canviar aquestes idees la gent no canvia. L’autor fa una excel·lent crítica a l’ensenyament que fomenta aquesta por i no fa res per canviar-la. També, crec que caldria reflexionar sobre la proposta de numerar elrisc de perillositat de les coses que podem fer. Aquesta proposta solucionaria els problemes de les persones mal informades que decideixen anar de vacances en cotxe perquè tenen por de morir en un accident d’avió.
La crítica al Gènesi quan parla sobre el Diluvi universal segur que ha escandalitzat a més d’algun, però les evidències matemàtiques són clares, encara que sempre es podrà dir que vaser un miracle... I arribats a aquest punt, m’agradaria aportar un exemple refutant la existència d’uns altres éssers propis de la cultura popular: els vampirs.
Si suposem que existeixen des de l’any 125 (primers escrits que es troben sobre vampirs) i ara estem a l’any 2008, han passat 1883. També si suposem que un vampir mata a una sola persona l’any per sobreviure i que un cop morta aquesta...