El So
Páginas: 9 (2154 palabras)
Publicado: 19 de octubre de 2011
2.1.4 APUNTS I MATERIALS DE L’ALUMNE
L’ESTUDI DEL SO
3.1 – La tria del so
La transmissió d’informació només és possible mitjançant senyals físics. La qüestió ara, és per què els humans vam triar la via física del so i no les gesticulacions com a suport principal de la nostra facultat més característica i específica. Cal pensar que en els seus orígens aquesta tria va ser un fetbiològic i no pas cultural. Hem de argumentar per una banda que l’emissió del so demana molt poc esforç. D’altra banda, la veu s’escampa de forma radial i no exigeix l’atenció dels ulls: aixó vol dir que tothom al nostre voltant ens sent i que cadascú pot fer allò que està fent amb les mans i mirar allà on vol o necessita mirar.
Hi ha dos avantatges més cap a la via del so. La veu humana espot sentir a distàncies considerables i, sobretot, no es veu obstaculitzada per la foscor. Les persones produim tot un ventall de sons i sorolls que, la majoria de vegades, són formes per a transmetre informació.
Els sons de totes les llenguës són configuracions específiques dissenyades ad hoc,és a dir, d’dús exclusiu com a eines bàsiques per a transmetre els senyals de la parla.
3.2 –La producció del so lingüistic
La matèria bàsica per a la producció del so l’obtenim de l’aire expel·lit pels pulmons, i el punt clau en què aquest aire comença a pendre forma sonora es troba en la laringe: més concretament, en les cordes vocals. Les cordes vocals són dues bandes o plecs membranoses, disposades horizontalment, que es troben en la laringe a l’alçada de la nou. Mentrerespirem, les cordes romanen obertes i l’aire passa sense trobar-hi cap obstacle.
Respecte a la producció de la veu hem de dir que les cordes es troben tancades i l’aire que hi pessiona les cordes les obri i passa, amb la qual cosa baixa la pressió. Les cordes es tornen a tancar i la pressió torna a augmentar, cosa que produeix una nova obertura i així succesivament. És aquesta sèrie de moviments ovibracions l’orígen de la veu.
Les vibracions se situen entre les 60-70 per segon, en el cas de que siguen d’una veu molt greu o baixa, i les 1000 i una mica més quant es referixen a una veu alta o aguda. A menys tensió, el so serà més greu; a més tensió, el so serà més agut. Les cordes més greixudes tindran més capacitat vibratòria que les fines i també les més curtes tindran majorfreqüència de vibració i amb les llargues succedeix el contrari.
No totes les articulacions lingüístiques son produïdesamb aquestes vibracions: si hi ha intervenció de les cordes tindrem sons sonors i si no n’hi ha de vibració tindrem els anomenats sons sords. Una vegada tenim l’aire sonoritzat, aquest continua el seu camí passant per la faringe i arriba a un punt de bifurcació: l’úvula ogargamelló. Al baixar i barrer aquesta el pas cap a la boca i es dirigirà cap a les cavitats nasals, tindrem sons nasals.
Diferenciarem sons passius dels actius en la regió bucal doncs els passius són el llavi i les dents superiors, els alveòls i el paladar; i els actius són el llavi i les dents inferio i la llengua.
Amb aquests òrgans podem fer dos tipus d’articulacions, les oclusives que son lesque impliquen el tancament de la via del so per l’acció d’un òrgan actiu sobre un altre de passiu. Ara bé, el que diferència cadascún dels sons de cada grup és el punt d’articulació, o el lloc en què es produeix el contacte dels òrgans que hi intervenen: bilabial, dental i velar. Pel que fa ara a les articulacions fricatives direm primerament que no s’interromp el pas de l’aire, però la seua viade sortida s’estreny i passa fregant.
Ara fem una llista de tots els punts d’articulació des de els llavios fins al tel del paladar:
BILABIALS
LABIO-DENTALS
DENTALS
ALVEOLARS
PRE-PALATALS
PALATALS
VELARS
Ara farem un altre llistat peròen aquest cas atenent al mode d’articulació:
OCLUSIVES
FRICATIVES
VIBRANTS
LARERALS
NASALS...
L’ESTUDI DEL SO
3.1 – La tria del so
La transmissió d’informació només és possible mitjançant senyals físics. La qüestió ara, és per què els humans vam triar la via física del so i no les gesticulacions com a suport principal de la nostra facultat més característica i específica. Cal pensar que en els seus orígens aquesta tria va ser un fetbiològic i no pas cultural. Hem de argumentar per una banda que l’emissió del so demana molt poc esforç. D’altra banda, la veu s’escampa de forma radial i no exigeix l’atenció dels ulls: aixó vol dir que tothom al nostre voltant ens sent i que cadascú pot fer allò que està fent amb les mans i mirar allà on vol o necessita mirar.
Hi ha dos avantatges més cap a la via del so. La veu humana espot sentir a distàncies considerables i, sobretot, no es veu obstaculitzada per la foscor. Les persones produim tot un ventall de sons i sorolls que, la majoria de vegades, són formes per a transmetre informació.
Els sons de totes les llenguës són configuracions específiques dissenyades ad hoc,és a dir, d’dús exclusiu com a eines bàsiques per a transmetre els senyals de la parla.
3.2 –La producció del so lingüistic
La matèria bàsica per a la producció del so l’obtenim de l’aire expel·lit pels pulmons, i el punt clau en què aquest aire comença a pendre forma sonora es troba en la laringe: més concretament, en les cordes vocals. Les cordes vocals són dues bandes o plecs membranoses, disposades horizontalment, que es troben en la laringe a l’alçada de la nou. Mentrerespirem, les cordes romanen obertes i l’aire passa sense trobar-hi cap obstacle.
Respecte a la producció de la veu hem de dir que les cordes es troben tancades i l’aire que hi pessiona les cordes les obri i passa, amb la qual cosa baixa la pressió. Les cordes es tornen a tancar i la pressió torna a augmentar, cosa que produeix una nova obertura i així succesivament. És aquesta sèrie de moviments ovibracions l’orígen de la veu.
Les vibracions se situen entre les 60-70 per segon, en el cas de que siguen d’una veu molt greu o baixa, i les 1000 i una mica més quant es referixen a una veu alta o aguda. A menys tensió, el so serà més greu; a més tensió, el so serà més agut. Les cordes més greixudes tindran més capacitat vibratòria que les fines i també les més curtes tindran majorfreqüència de vibració i amb les llargues succedeix el contrari.
No totes les articulacions lingüístiques son produïdesamb aquestes vibracions: si hi ha intervenció de les cordes tindrem sons sonors i si no n’hi ha de vibració tindrem els anomenats sons sords. Una vegada tenim l’aire sonoritzat, aquest continua el seu camí passant per la faringe i arriba a un punt de bifurcació: l’úvula ogargamelló. Al baixar i barrer aquesta el pas cap a la boca i es dirigirà cap a les cavitats nasals, tindrem sons nasals.
Diferenciarem sons passius dels actius en la regió bucal doncs els passius són el llavi i les dents superiors, els alveòls i el paladar; i els actius són el llavi i les dents inferio i la llengua.
Amb aquests òrgans podem fer dos tipus d’articulacions, les oclusives que son lesque impliquen el tancament de la via del so per l’acció d’un òrgan actiu sobre un altre de passiu. Ara bé, el que diferència cadascún dels sons de cada grup és el punt d’articulació, o el lloc en què es produeix el contacte dels òrgans que hi intervenen: bilabial, dental i velar. Pel que fa ara a les articulacions fricatives direm primerament que no s’interromp el pas de l’aire, però la seua viade sortida s’estreny i passa fregant.
Ara fem una llista de tots els punts d’articulació des de els llavios fins al tel del paladar:
BILABIALS
LABIO-DENTALS
DENTALS
ALVEOLARS
PRE-PALATALS
PALATALS
VELARS
Ara farem un altre llistat peròen aquest cas atenent al mode d’articulació:
OCLUSIVES
FRICATIVES
VIBRANTS
LARERALS
NASALS...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.