Els Nens Perduts Del Franquisme

Els nens perduts del franquisme

En aquest reportatge es posa al descobert una part de la història recent d’Espanya, que fins fa poc havia estat amagada. Expliquen què va passar a les presons franquistes, un cop acabada la Guerra Civil espanyola, amb els milers de mares i infants víctimes de la repressió.
Hi apareixen un seguit de testimonis de persones, que fins ara havien estat en el silenci.Són dones que trenquen un silenci d’anys per parlar de fets que encara avui dia, uns seixanta anys després, els hi fan mal, perquè revelen el drama humà de milers de dones empresonades per ser les companyes de republicans, o per militar en partir d’esquerra, que anaven a la presó amb els fills petits. Allà, molts morien entre els braços de les seves mares, i altres van desaparèixer.
Moltsvaixells que havien de venir a buscar als que marxaven a l’exili no van arribar mai perquè aviat es va saber que els nacionals no els deixaven sortir de port. La propaganda del nou règim presentava als que volien marxar com a pobres víctimes del marxisme, aquí l’Espanya de Franco, alimentava, rescatava i oferia una mà amiga. Però la realitat va ser una altra: van ser obligats a sortir dels vaixells, pelsol fet d’haver volgut fugir d’Espanya, i tots van anar a parar a camps de concentració.
Juana Doña i Maria Villanueva afirmen que els hi van treure absolutament tot, que els van deixar pràcticament despullats. I no tenien ni tan sols una peça de roba seva per posar-li als fills i poder recolzar-los a terra. Juana diu que el seu fill, que tenia catorze mesos, encara prenia llet del pit, però queno sortia llet i ella veia com de la boca del seu fill queia la sang del seu pit, perquè elles no tenien ni rebien pràcticament res per menjar.
La Maria Villanueva explica que va anar al port d’Alacant amb la seva família, amb l’esperança de sortir d’Espanya i així fugir del terror que s’aproximava. Però el vaixell que li havien ofert no va aparèixer.
Com la Juana, ella encara li donava el pit a laseva filla, però tampoc rebia la suficient alimentació i no produïa llet. Diu que la nena anava a pitjor cada dia, fins que va morir. No hi havia cap tipus de metge o sanitari.
Després, van començar a donar-les un plat de llet per als nens, diu la Juana, però no podien escalfar-la i se la prenien freda. Els nens es posaven tan malalts que acabaven morint.
Els camps de concentració i les presonsd’Alacant i València van quedar saturats per la quantitat de gent que va voler fugir del país. Això va començar a ser un problema per les autoritats franquistes, i no és perquè els preocupés les condicions en les que estaven els presoners. Van prendre la decisió de enviar als captius en tren al seu lloc d’origen, i allà tornarien a ser empresonats.
La Juana descriu els trens i diu que no hi haviaseients, eren una mena de galeries per ficar als animals. Explica com allà passaven els dies amb unes condicions infrahumanes: “a pleno sol, con una sed que nos moríamos. Nos daban de vez en cuando una sardina, incomible y que te daba más sed, y una cantimplora de agua”. Passaven uns set dies al tren. Allà molts dels infants van morir i els van haver de deixar a l’andana
La Carme Riera explica unjudici que va presenciar, el del seu marit. Ella va ser la dona d’un republicà, que va ser condemnat a mort i afusellat. Estava embarassada de tres mesos quan va ser empresonada, i es va casar amb el seu marit a la cel·la la nit abans que l’afusellessin. Va parir a la presó de les Corts de Barcelona sense assistència mèdica i amb unes condicions infrahumanes.
Teresa Martín era una nena quan vaingressar a la presó de Ventas amb la seva mare. Explica com ella es barallava amb altres nens per agafar menjar de la brossa. Menjar que realment no era menjar, eren tronxos de coliflor, que per ella significava menjar. També ens diu que va haver una epidèmia de xarampió i que tot nen que entrava a la infermeria no tornava a sortir. La seva mare molts cops dormia a sobre d’ella perquè els altres...