En Pol

En Polzet
El conte d'un nen petit com un cigronet
Hi havia una vegada un pobre camperol que s'estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat.L'home va dir:
- Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria!
- Sí - va respondre la dona, sospirant - encara que en fos unde sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L'estimariem més que la nostra vida.
I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i set mesos després va portar al món un nen que, encara que estava perfectament format, no era més gran que el polze. I els pares van dir:
-És així com l'havíem desitjat, i l'estimarem amb tota la nostra ànima.
Considerant la seva mida,li varen posar el nom de Polzet. L'alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se'n amb la seva en qualsevol cosa que fes.Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, vadir-se, parlant a mitja veu:
- Que bé que m'aniria que el nen em pogués ajudar a portar el carro fins el bosc!
- Pare! - va exclamar en Polzet - jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l'hora convinguda seré al bosc.
I l'home es va posar a riure, dient:- Com t'ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?
- No pateixis, pare, només cal que la mare enganxi el cavall, jo emposaré a la seva orella i el conduiré fins on tu vulguis.
Quan va arribar l'hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Polzet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l'animal. Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter amb gran experiència, i el carro va agafar el camí del bosc. Però vet aquí que, quan girava per un revolt i el noiet va cridar,passaven per allà dos forasters.
- Òndia! - va exclamar un
- Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se'l veu per enlloc!.
- Aquí hi ha algun misteri! - va confirmar l'altre
- Seguim el carro i mirem on va.
Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. Al veure'l en Polzet va cridar:
- Pare,sóc aquí, amb el carro, baixa'm a terra!
L'home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l'orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d'herba. En veure els dos forasters al petit vailet van quedar muts de sorpresa, fins que finalment es van dir:
- Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l'exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo.I dirigint-se al llenyataire, li van dir
- Ven-nos aquest homenet, s'ho passarà molt bé amb nosaltres
.- No! -va respondre el pare- és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l'or del món.
Però en Polzet, que havia sentit la proposició, agafant-se als pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l'orella:
- Pare, deixa'm que me'n vagi, ja tornaré.Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d'or.
- On vols seure?- li van preguntar els dos homes a en Polzet
- Poseu-me a l'ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré en compte de no caure.
Van fer el que els demanava i, una vegada en Polzet es va acomiadar del seu pare, els forasters van marxar amb ell i van cavalcar fins alcapvespre.Al cap d'una estona va dir:
- Deixeu-me baixar, ho necessito.
- Bah! no et moguis - li va replicar l' home en el barret del qual viatjava el petit
- No m'enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant.
- No, no - va protestar en Polzet- jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!
L'home es va treure el barret i el va deixar en un camp que hi havia a la vora...