Ensayo

Capítol 8: El concepte de diglòssia
-Diglòssia segons Ferguson: En parla del terme diglòssia com aquell fenòmen que ocorre en una localitat o pais, quan aquest té dues formes distintes per a fer diàleg. I posa d'exemple a Suïsa on es parla el alemany suís per a xomunicar-se la població i l'alemany formal per a documents, o actes públics, inclòs la prensa. Això passa a molts llocs, com també aEspanya, on de vegades es malinterpretà aquest terme, i s'usava per a dir que el valencià era una malformació del castellà.
-Diglòssia: les confusions d'un malentés: Tracta d'explicar, la pròpia confusció que hi ha creada inclòs els autors catalans. Entre diglòssia i la predominació d'un idioma dintre d'una pròpia zona de parlants. Posa exemples d'aqeusta incorrecció, com per exemple el suec il'anglés. O també l'espanyol del català. El que no s'aplega a compendre, esque s'ha de fer iferenciació entre uns idiomes els quals cadascú té una categoria per a cada moment, i quan, al no tenir altra opció es produeix diglòssia per que un dels idiomes s'usa tan sols per a anar per casa i no té opció culta que s'aplique a qüestions per exemple legals.
Capítol 9: L'estàndard lingüístic
-Lanecessitat de l'estandard: Aquesta part del capítol, es dona clarament importància a l'estàndard, sobre tot. Cal tenir l'estandard per diferents motius, com per exemple, serveix per a lligar totes les acepcions que trobem del català a les comunitats parlant. També en parla, que em de fer l'esforç de conservar la llengua llevat de barbarismes, i si cal dir bústia, s'ha de dir i gaudir de la possibilitat defer-ho.
-Puristes contra llicensiosos: Trobem dos parts d'acceptació de la llengua, els que si que deixen que costums d'altres idiomes a nivell gramatical interfereixen a la llengua, i els que per contra, volen conservar tan sols unicament els costums del parlar de la llengua pròpia.
-Català heavy contra català light: Hi ha una divisió entre el català pur, i el català que volen imposar lesfigures pol·lítiques, com puga ser apitxar les paraules, llevar la essa sonora, i també introduïr ronoms com el LO castellanitzant. En resum en diu, que el català deuria d'estar menys llimitat per la llengua dominant, és a dir, el castellà.
-L'estandarització del català (o de qualsevol llengua): Parla de com la no estandarització tant del català com la resta de llegües, deixa en lloc de llengüesdominades que acaben per ser llengues empobrides i inclus oblidades. El restringiment del català donarà pas a situacions tals com l'oblit de la llengua i tan sols conservacions de grafismes o paraules soltes.
Capítol 10: Dialectes i estàndard.
-Paraestàndards i unitat sociolingüística: En parla del dilema que suposa el saber diferenciar entre valencià i rossellonés, per exemple. Destaca com lanormativa escrita ha dificultat la unitat sociolingüística, exagerada també per la situació sociogràfica en quant a partició de comunitats autòmomes. En resum el més correcte deuria ser saber que l'oritge està a catalunya, d'alli el terme català, i té molts paraestàndards com el valencià, rosellonés, mallorquí, etc.
-Comunicació interdialectal i l'estandard: Parla de com, sobretot en la televisió, al'hora de tractar l'idioma, es fragmenta per parts, degut a que són molts els dialectes que el català té. El que recomana l'autor es seguir el model de llengua passiva on tots s'acceptem a tots, amb les nostres llengües, en compte de discriminar les variants dialectals que l'únic que provoquen es la fragmentació dels Països Catalans.
-Educació i diversitat dialectal: Parla de com en Espanya, i enFrança, a diferència de per exemple Alemanya, enfoquen la varietat dialectal dintre del seu govern com una cosa roïna i no com a una cosa positiva. En resum demana que ens impregnem d totes les varietats possibles de dialectes, un exemple per poder aprofitar, podriem prendre com element didàctic la música en català.
Capítol 11: La minorització lingüística.
-La interposició: Parla de com, en...