Erfd

Com promocionaries a la dona del tercer mon?

Em dic Halima i visc al Senegal amb els meus fills. En tinc quatre, el meu marit és mort, i he perdut tres fills. La meva vida ja sembla prou desastrosa oi? Doncs encara no heu vist res. Vivim els cinc en una cabana al mig del desert, a nosaltres ens encanta però sempre que passen turistes per allà ens miren amb cares de fàstic. Bé, no es gairecosa, té una habitació i un lavabo, i tenim un pou d’aigua prop d’allà. Que més es pot demanar? El problema es que no hi ha ningú que pugui portar prous diners com per passar almenys una setmana bé, a casa. El meu nen gran només té vuit anys, el meu marit és mort i la única que pot treballar soc jo i no em deixen. Aquesta era la meva vida abans de que els meus fills em veiessin gairebé morir. Ara éstot diferent, li vaig plantar cara a la por i als prejudicis sobre les dones i vaig refer-la. Va, us explicaré la meva història.

Era un dissabte qualsevol, jo estava als camps d’arròs treballant com cada dia, però feia més calor que mai. Em vaig desmaiar dos cops durant el matí així que, la meva companya em va dir que menges alguna cosa, i em va donar un saquet amb sucre. Als meus cinc minutsde descans del migdia vaig anar com cada dia als boscos del costat. Allà està el meu refugi, un lloc tranquil, amb pau, on sempre hi vaig per relaxar-me i pensar. Hi tinc muntada una petita cabana amb un llit fet per mi amb fusta dels arbres. És com una consulta de metge, amb molts instruments mèdics, tots fets per mi, es clar. Fins ara només l’havia fet servir en els meus temps lliures amb animalsi, un cop, per enguixar-li el braç al meu fill. Però fins ara no l’havia fet servir. El cas és que em vaig entretenir massa i vaig arribar als camps cinc minuts tard, i al arribar em vaig trobar a tothom esverat. No sabia que estava passant, només sentia a gent demanant ajuda, així que li vaig preguntar a un jove, i em va dir que havia vingut el cap superior, i que del calor li va donar un atacde cor. Anava amb un metge com sempre, i aquest el va donar per mort, ja que, necessitava que l’operessin urgentment i ell no portava les eines necessàries. En aquell moment no vaig pensar res, però em vaig trobar a la meva cabana del bosc amb el cap europeu estirat al llit, i el seu metge al costat donant-me ordres i ajudant-me. Al cap de dues hores “d’operació” vaig aconseguir curar-lo. Aquellinstant va ser un dels meus important per mi. Quan em vaig voler adonar del que havia fet tenia tot un grup d’homes blancs acorralant-me i felicitant-me. Amb el que no contava pas és que m’apareixeria un àngel. Si, un àngel, el meu miracle. Era un home baixet, amb unes ulleres completament rodones, portava una bata blanca, i es notava que guanyava diners per la seva panxeta, més rodona que la delsaltres. Al anar-se’n tots amb els cotxes ell es va quedar. No l’havia vist mai, a aquest home. Així que vaig pensar que es quedava per mirar les extensions del terreny i aquestes coses que fan ells, però em va sorprendre quan es va acostar i em va dir si volia anar a la ciutat amb ell. Li vaig contestar que els meus fills eren a casa, tota estranyada. Però ell em va insistir, i al final ho vaaconseguir. Vam anar amb el seu cotxe cap a casa per recollir els meus fills, que no es podien quedar sols a casa. Estàvem tots emocionats, perquè mai havíem anat amb cotxe. El bon home es va estranyar i ens va portar fins la ciutat, on els meus fills no havien estat mai. Em feia una mica de por, ja que al desert hi ha poca gent que et pugui fer mal però allà estava ple de sirenes i sorolls, lladres iassassins. Ens va portar a una edifici molt alt, amb una creu vermella al capdamunt, i ens va explicar que era un hospital, com que els meus nens no sabien el que era els hi ho va explicar, i vam entrar. Jo estava al·lucinada, i no m’ho creia. Tal impressió em va agafar que vaig haver de seure a una cadira que hi havia al vestíbul, l’home va aprofitar el moment per dur els nens a una sala que...