Etimologia "Nomen"
Páginas: 2 (450 palabras)
Publicado: 31 de mayo de 2012
El llatí in nomine patris
El substantiu llatí nomen, nominis (nom, nom propi o comú donat a una persona o cosa) es troba gairebé en totes les llegües indoeuropees amb la mateixa arrel, i ésd’origen clarament indoeuropeu com és pot veure als següents cognats: skr. náma, fris. nomia, arm. anun (genitiu anuan), Ow. Anu, ToA. Nom, OIc. Nafe, OE. nama.
També trobem cognats amb vocalisme o, com perexemple: gr. ὄνομα, got. namo (namna en plural), hit. laman (lamnas en genitiu, amb una dissimilació), HLuw. álaman, Lyc. aloman, phryg. onoman.
I cognats amb grau zero com: irl. ainm, (olr. ainm),gall. enw, sl. ime, tch. jme (gen. jmene), alb. emér, ToB. nem, OPr. emmens, OCS. Ime (n), Bsl. in?men.
L’arrel protoindoeuropea d’aquest substantiu és *h3neh3-mn.
L’origen indoeuropeu el veiemtambé a molts continuadors posteriors, com: esp. nombre, ing. name, cat. nom, gall-port. nome, it. nome, rum. nume, prov. nom, nome, nomi, fr. nom.
Pel que fa a l’expressió in nomine patris, cal dirprimer de tot, que no era propiament llatina, sinó que l’us prové de l’hebreu. En primer lloc, trobem l’us de l’in propiament instrumental. En llatí s’emprava l’in amb un sentit local, però ambexpressions com percutere in virga (colpejar amb la vara) aquest ús es va desplaçar cap a un sentit purament instrumental. Aquest tipus d’expressions serien el començament de l’in purament instrumental, ihauria estat estimulat per l’εν en grec i el be en hebreu. L’expressió in nomine patris ha tingut un desenvolupament molt ampli, passant fins i tot a totes les llengües romàniques i germàniques.L’altre hebraisme que trobem és el significat de la paraula nomen. En hebreu significava poder, potestat. Per tant, aquesta expressió es traduia amb el poder del senyor.
Els prestecs hebreus són moltreduïts, i eren extranys a la llengua llatina. El llatí cristià va agafar aquesta expressió de la Biblia, i tot i que la biblia llatina és la principal font on es pot trobar, sembla que no va ser...
El substantiu llatí nomen, nominis (nom, nom propi o comú donat a una persona o cosa) es troba gairebé en totes les llegües indoeuropees amb la mateixa arrel, i ésd’origen clarament indoeuropeu com és pot veure als següents cognats: skr. náma, fris. nomia, arm. anun (genitiu anuan), Ow. Anu, ToA. Nom, OIc. Nafe, OE. nama.
També trobem cognats amb vocalisme o, com perexemple: gr. ὄνομα, got. namo (namna en plural), hit. laman (lamnas en genitiu, amb una dissimilació), HLuw. álaman, Lyc. aloman, phryg. onoman.
I cognats amb grau zero com: irl. ainm, (olr. ainm),gall. enw, sl. ime, tch. jme (gen. jmene), alb. emér, ToB. nem, OPr. emmens, OCS. Ime (n), Bsl. in?men.
L’arrel protoindoeuropea d’aquest substantiu és *h3neh3-mn.
L’origen indoeuropeu el veiemtambé a molts continuadors posteriors, com: esp. nombre, ing. name, cat. nom, gall-port. nome, it. nome, rum. nume, prov. nom, nome, nomi, fr. nom.
Pel que fa a l’expressió in nomine patris, cal dirprimer de tot, que no era propiament llatina, sinó que l’us prové de l’hebreu. En primer lloc, trobem l’us de l’in propiament instrumental. En llatí s’emprava l’in amb un sentit local, però ambexpressions com percutere in virga (colpejar amb la vara) aquest ús es va desplaçar cap a un sentit purament instrumental. Aquest tipus d’expressions serien el començament de l’in purament instrumental, ihauria estat estimulat per l’εν en grec i el be en hebreu. L’expressió in nomine patris ha tingut un desenvolupament molt ampli, passant fins i tot a totes les llengües romàniques i germàniques.L’altre hebraisme que trobem és el significat de la paraula nomen. En hebreu significava poder, potestat. Per tant, aquesta expressió es traduia amb el poder del senyor.
Els prestecs hebreus són moltreduïts, i eren extranys a la llengua llatina. El llatí cristià va agafar aquesta expressió de la Biblia, i tot i que la biblia llatina és la principal font on es pot trobar, sembla que no va ser...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.