filla del mar

GUIA DIDÀCTICA

LA FILLA DEL MAR
d’Àngel Guimerà

1

La filla del mar: les obsessions d’un dramaturg
Aquest drama de Guimerà manté una clara relació estructural i temàtica amb
les altres dues obres majors de l’autor: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1896).
De fet, el Guimerà d’aquesta època troba una fórmula dramàtica que és la
millor expressió del seu teatre i de les possibilitatscom a dramaturg.
Des d’un punt de vista estructural, doncs, La filla del mar és la continuació
d’una línia iniciada amb En Pólvora (1893) i que va perfeccionant en drames
posteriors. En aquest sentit, en la distribució de les escenes en què participa el
cor i el contrapunt de les protagonitzades pels personatges principals en què
s’intensifica la tensió dramàtica, segueix el mateixprocediment que en les
altres dues obres, abans esmentades. Hi ha també altres recursos formals que
permeten dibuixar la fórmula a què m’he referit, com per exemple el fet de
presentar els protagonistes a través del cor abans que surtin a escena. Això li
permet crear unes expectatives que després es veuen realitzades. Aquest recurs,
però, no es limita als personatges; els elements de la trama o elsseus
desencadenants són apuntats prèviament de manera que el desenvolupament
de la història sembli regit per un “fatum” tràgic. És el que trobem en l’escena
primera del primer acte, quan es parla de Pere Màrtir:
LLUÏSETA: Bé, bé, a qui festeja ara?
FILOMENA: Això volem saber, això.
CATERINA : Jo prou que m’ho penso.
LLUÏSETA: A qui?
CATERINA: A la d’aquí davant (Tornant a la feina.)FILOMENA: (a la Lluïseta): A la Mariona?
LLUÏSETA: És clar que vol dir a la Mariona; perquè la pobra de l’Àgata…
La història d’amor, s’emmarca en una situació de triangle que és característica
de les obres de Guimerà d’aquest període, amb la diferència que en aquest cas
el personatge que és objecte d’una doble sol∙licitació és masculí. Aquesta
situació permet plantejar el tema de la possessió,present també a Maria Rosa i
Terra baixa. En aquests drames l’amor és entès fonamentalment com una lluita
contra un tercer que vol impedir la felicitat dels dos que s’estimen, com es veu
en la paràbola del peix gros i els peixos petits que trobem al primer acte.
L'enfrontament sempre és entre els amants, que tenen una actitud moral
positiva, i el tercer que n’encarna una de negativa.
A Lafilla del mar l’element negatiu recau no solament sobre la Mariona, sinó
que és compartit també per un personatge secundari, la Caterina, que desitja
venjar-se de Pere Màrtir, per qui se sent vexada. És un personatge que es mou
també per impulsos passionals i és qui desencadena l’equívoc tràgic del
desenllaç:
CATERINA (a Àgata, rient): Mira-te’l: amb la Mariona!
ÀGATA: L’abraça! M’ha enganyat!(Corre a agafar la fitora) (escena XII, acte
tercer).

2

Té, per tant, un paper fonamental en el descabdellament de la trama perquè fa
de catalitzador de la malvolença del poble cap al Pere Màrtir en preparar-li el
parany del final del segon acte.
Pel que fa als altres personatges del cor, conserven força punts de contacte amb
els d’altres drames guimeranians. Així Baltasanet, perexemple, recorda l’avi
Gori d’En Pólvora (1893), en Gepa de Maria Rosa (1894), l’oncle Telm de La festa
del blat (1896), etc. És el dipositari dels valors morals positius, el que fa sempre
costat als protagonistes i el que conserva el seny, en tot moment. L’actitud
paternalista que adopta fa que el seu paper recaigui en la figura d’avi
Bonhomiós, que és com el caracteritza Guimerà. Al costatd’aquest personatge
no hi poden faltar els qui fan el contrapunt humorístic que permet relaxar la
tensió de la trama principal i que solen anar de dos en dos. En aquest cas en
Rufet i en Mòllera són els encarregats d’alleugerir la intensitat dramàtica. Allò
que els defineix sol ser una certa ingenuïtat que fa que mai no esdevinguin
personatges clarament negatius.
D’altra banda, el tractament...