filo

PLATÓ
I. CONTEXT POLÍTIC I BIOGRÀFIC DE PLATÓ
1. CONTEXT POLÍTIC DE L’AUTOR
El context polític i social de l’època fan que la reflexió política siga un aspecte important en la filosofia platònica. Els diferents avatars esdevinguts durant el s.V a.C. ja havien produït una reflexió política sobre la justícia política, sent els sofistes i Sòcrates els personatges més representatius d’esta època.Plató es troba en una època de inestabilitat política, caracteritzada per pas de la democràcia a la tirania i la posterior instauració de la democràcia. Aquestes circumstancies determinen el pensament polític de Plató, que passa de ser un jove decidit a intervenir en política, a estar cansat de la seua maduresa per el mal funcionament de les diferents formes de organització política. Per això, elPlató de la República és el teòric de l’Estat ideal o utòpic, desencantat de la política concreta.
II. CONTEXT FILOSÒFIC DE PLATÓ
1. LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICA ( s.VII a.C.)
En oposició als Filòsofs de la Naturalesa, Plató considerarà que l’objecte d’estudi de la filosofia no pot ser la Natura o l’univers físic i canviant. La raó d’açò é que per a Plató no hi pot haver coneixement vertaderd’allò que canvia, d’allò que naix i mor, i en la Natura tot canvia i es transforma. Sobre aquestes coses tan sols podrem formular opinions, però no coneixement científic. Així doncs, la Filosofia de la Naturalesa no és considerada per Plató ciència en sentit estricte, sinó simple opinió.
1.1. L’ESCOLA PITAGÒRICA
Plató fou en realitat un pitagòric. Per això la seua filosofia està abundantmentimpregnada d’elements pitagòrics: la teoria del coneixement, el menyspreu dels sentits, la desvaloració del cos i la concepció d’aquest com a presó de l’ànima, la idea de justícia com a harmonia, la importància de les matemàtiques i els nombres com a expressió de l’orde i de l’harmonia de l’univers, la concepció de la naturalesa divina i immortal de l’ànima, i del coneixement racional com a via depurificació, la transmigració de les ànimes, etc.
1.2. HERÀCLIT D’EFES
Plató conegué la filosofia d’ Heràclit a traves de la versió deformada de Cràtil., i l’entengué en el sentit que la realitat física és evanescent, no permanent, tot canvia i res no hi ha d’estable en l’univers. Plató accepta d’ Heràclit la idea que en el món físic i material tot canvia i tot està en perpetu esdevenir. Però Platóanà més enllà d’ Heràclit i va extraure la conclusió que és impossible aconseguir un coneixement vertader i cert de la realitat física, ja que d’allò que canvia no pot haver-hi coneixement.
1.3. PARMENIDES D’ELEA
Plató acceptarà de Parmènides l’oposició entre el saber enganyós que ens ofereixen els sentits i el coneixement vertader que ens ofereix la raó. Així, la distinció Parmènides entre lavia de l’opinió i la via de la veritat pot ser considerada, tot i que amb certes reserves, un antecedent de la posterior distinció platònica entre coneixement científic i opinió. A més, Plató pren de Parmènides la convicció que la veritat és quelcom únic, absolut, universal i permanent. D’altra banda, Plató accepta de Parmènides l’oposició entre l’aparença sensible i l’autèntica realitat. Les Ideesplatòniques (l’objecte propi del coneixement i autentica realitat) tenen unes característiques semblants al Ser de Parmènides: són també ingènites i imperibles, eterns i immutables.
2. EL SEGLE V a.C. LA “IL·LUSTRACIÓ ATENESA”
2.1. ELS SOFISTES
Plató va rebutjar la majoria de les teories filosòfiques defeses pels sofistes, així com la manera d’entendre l’educació i la seua finalitat. Lafilosofia de Plató pot entendre’s en gran mesura com una resposta a les teories sofístiques:
-Relativisme: no existeixen veritats absolutes, qualsevol veritat és sempre relativa.
-Escepticisme: no podem estar absolutament segurs de res, perquè és impossible conèixer la veritat.
-Convencionalisme: totes les lleis i la moral són productes de decisions preses en un moment històric determinat....