Hume

TEXTOS HUME

1.Tota creença en una qüestió de fet o d’existència reals deriva merament d’algun objecte present a la memòria o als sentits, i d’una conjunció habitual entre aquest i algun objecte. O, en altres paraules: havent-se trobat, en molts casos, que dues classes qualssevol d’objectes, flama i calor, neu i fred, han estat sempre units; si flama o neu es presentessin novament als sentits,la ment seria portada per costum a esperar calor i fred, i a creure que tal qualitat realment existeix i que es manifestarà després d’un major acostament nostre. Aquesta creença és el resultat forçós de col·locar la ment en tal situació. Es tracta d’una operació de l’ànima tan inevitable, quan estem així situats, com sentir la passió d’amor, quan sentim benefici, o la d’odi quan se’ns perjudica.Totes aquestes operacions són una classe d’instint natural que cap raonament pot produir o evitar.

sobre:el costum, fonament dels raonaments causals

2.Totes les idees, especialment les abstractes, són naturalment febles i fosques. La ment no té sinó un domini escàs sobre elles; tendeixen fàcilment a confondre’s amb altres idees semblants; i quan hem emprat molts cops un terme qualsevol,encara que sense donar-li un significat precís, tendim a imaginar que té una idea determinada annexa. En canvi, totes les impressions, és a dir, tota sensació -ben externa bé interna-, és forta i vivaç: els límits entre elles es determinen amb major precisió, i tampoc és fàcil caure en error o equivocació respecte a elles. Per tant, si alberguem la sospita que un terme filosòfic s’empra sensesignificat o idea de cap mena [com ocorre amb massa freqüència], no tenim més que preguntar-nos de quina impressió es deriva aquesta suposada idea, i si és impossible assignar-li una; això serviria per confirmar la nostra sospita.

sobre:idees i impressions

3.Trobem per experiència que quan una impressió ha estat present a la ment apareix novament en ella com a idea. Això pot fer-ho de dues maneres: oquan reté en la seva aparició un grau notable de la seva vivacitat primera, i llavors és d’algun mode intermèdia entre una impressió i una idea, o quan perd per complet aquesta vivacitat i és enterament una idea. La facultat per la qual repetim les nostres impressions del primer mode és anomenada MEMÒRIA; l’altra, IMAGINACIÓ. Ja a primera vista és evident que les idees de la memòria són molt mésvívides i forts que les de la imaginació, i que la primera facultat acoloreix els seus objectes amb major precisió que la segona. Quan recordem un succés passat la seva idea irromp a la ment d’una forma vigorosa, mentre que la percepció és en l’imaginació tènue i lànguida, i només difícilment pot ser preservada per la ment d’una manera constant i uniforme durant un període de temps considerable.[...]
Hi ha una altra diferència, no menys evident, entre aquestes dues classes d’idees: malgrat que ni les idees de la memòria ni les de la imaginació, ni les vívides ni les tènues, poden aparèixer a la ment, a menys que les hagin precedit les seves corresponent impressions a fi de preparar-los el camí, la imaginació no es veu amb tot obligada a guardar el mateix ordre i forma de les impressionsoriginals, mentre que la memòria està d’algun mode determinada en aquest respecte, sense capacitat alguna de variació. [...]
La funció primordial de la memòria no és preservar les idees simples, sinó el seu ordre i la seva posició. En resum, aquest principi ve recolzat per tal quantitat de fenòmens vulgars i corrents que podem estalviar-nos la molèstia d’insistir més en això.
La mateixaevidència ens acompanya en el nostre segon principi: la llibertat de la imaginació per regirar i alterar l’ordre de les seves idees. [...]
Com totes les idees simples poden ser separades per la imaginació i unides novament en la forma que a aquesta li vingui de gust, res seria més inexplicable que les operacions d’aquesta facultat si no estigués guiada per alguns principis universals que la fan,...