Kant

SOBRE EL PRÒLEG DE LA CRÍTICA DE LA RAÓ PURA per SERGIO SEVILLA (Univ. de València)
 
1. En el pròleg a la primera edició de la Crítica de la Raó pura, Kant escriu:
"La nostra època és, de manera especial, la de la critica. Tot s 'hi ha de sotmetre. La religió i la legislació, però, pretenen d'ordinari d'escapar-ne. La primera, a causa de la seua santitat i la segona, a causa de la seuamajestat. Tanmateix, en fer-ho, desperten contra elles mateixes sospites justificades i no hi poden exigir un respecte sincer, respecte que la raó només atorga a allò que escapar; de resistir un examen públic i lliure". (CRPura A, XII, nota K)
 
Aquestes paraules recullen i expressen amb tota claredat l 'esperit del moviment il·lustrat del segle XVIII. [...] La critica, diu Kant, és fruit del judicimadur d'una època que ja no s' acontenta amb un saber aparent Totes les dimensions de la vida, cultura i societat humanes han d' estar sotmeses a la crítica i a la revisió dels seus fonaments. Totes han de donar explicacions davant el tribunal de la raó.
 
[El pròleg a la Crítica de la Raó Pura] té per tema central la crítica de la metafísica o, per ser més precisos, la crítica de la facultatposada en joc en la construcció de la metafísica: la raó pura. És important remarcar aquesta identificació de raó pura i metafísica, ja que la intenció kantiana és justament portar a terme la crítica de la metafísica des d'una crítica de la raó.
 
Crítica de la Raó Pura. Aquest és el títol de l'obra de Kant. El problema central és, consegüentment, el problema de la raó, la crítica de la raó. Quinaés la raó que cal criticar, per que és necessària la seua crítica i que entén Kant per la dita crítica, aquestes són les primeres preguntes que hem de respondre.
 
La concepció de la raó que Kant pretén criticar és aquella que, present en els discursos metafísics tradicionals, s 'havia instal-lat en la filosofia alemanya de començament del segle XVIII a través de l'obra del leibnizià C. Wolff. Lapretensió d'aquest autor havia estat unir en el saber metafísic la fonamentació que Descartes havia fet de la filosofia amb la tradició filosòfica d' Aristòtil, l'estoïcisme i fins amb l'escolàstica, convertint la filosofia leibniziana per ell reformada en la doctrina dominant del seu temps. Wolff entén la filosofia com una ciència rigorosament demostrativa, cosa que defineix el seu mètode, iinclou en la metafísica no solament la ciència de l'ens -l'ontologia-, sinó també la psicologia, la teologia i la cosmologia. En la filosofia de Wolff, la nació de raó, que defineix i vertebra tots els objectes i disciplines filosòfiques, és aquella que creu que els seus conceptes són vàlids per a penetrar la totalitat del real i conéixer tal tipus d'objectes. El mapa dels coneixements metafísicsdissenyat per Wolff cobra el seu sentit des d'aquesta concepció de la raó. Kant apunta a aquesta darrera amb la seua crítica. Quan Kant parla de les perplexitats en que cau la raó, s'està referint, justament, a les foscors i contradiccions en que incorre la metafísica dogmàtica racionalista des d'aquesta concepció de la raó.
 
Dons bé, va ser la consciència d'aquestes perplexitats en que cau la raói de la seua causa allò que va portar Kant a qüestionar la noció de raó que havia conduit la metafísica a un atzucac: mentre la lògica, la matemàtica i la física havien trobat el camí segur de la ciència, no succeïa el mateix amb la que havia estat considerada com la mare de totes elles. La seua crisi, la de la metafísica, era així mateix la crisi de la raó. D'ací ve la necessitat de la senacrítica.
 
Dit això, resulta clar que la necessitat d'una crítica de la metafísica cal buscar-la en la percepció kantiana de la situació d'aquesta en els seus temps. La mancança de fonaments, criteris i mètodes adequats i compartits en les investigacions filosòfiques el va fer parlar de la metafísica com "el camp de batalla d'inacabables disputes" (CRPura A, IV, nota K). Tal situació només es...