La formació de catalunya. la societat feudal i comtal

La formació de Catalunya. La societat feudal i comtal
s. X dC - s. XV dC
Els monarques carolingis van conquerir el territori als musulmans, el van organitzar en comtats i van construir castells defensius prop de la frontera. Va ser el que es va conèixer com la Marca Hispànica. Al capdavant dels comtats hi havia un comte, que designava la reialesa carolíngia. El càrrec tenia un caràcter temporali revocable i exercia funcions politicoadministratives, judicials i, sobretot, militars. Al segle X, però, els comtats catalans iniciaran un procés d’independència respecte de l’imperi carolingi.
Els monarques carolingis van dividir el territori en comtats, que responien a realitats físiques i humanes ben establertes, que al seu torn provenien d’antigues divisions històriques. Per delegació delcomte, un noble rebia el poder administratiu, militar i de justícia en el terme (territori) del castell i en compensació per aquestes funcions rebia també una part de la terra pública del terme, anomenada feu. Aquest sistema de repoblació va donar lloc a l’aparició d’una estructura social i d’unes relacions econòmiques entre els diversos grups. Tanmateix, i durant els dos primers terços del segleIX, aquests comtats van viure les conseqüències de les lluites internes del regne franc en detriment del bon govern i la defensa.
En el marc de la política d’assimilació del domini franc al nord i al sud dels Pirineus, i ja des de finals del segle VIII, els bisbats catalans van passar a dependre de l’arquebisbat de Narbona, ja que Tarragona es trobava en zona musulmana. En gran part coincidentsamb els dels comtats, els límits de les diòcesis es van ampliar amb les terres de nova conquesta. La demarcació territorial més petita dins de cada diòcesi era la parròquia. A posteriori, a la xarxa parroquial s’hi van afegir alguns monestirs (Sant Benet de Bages, Cuixà, Sant Pere de Roda, Tavèrnoles o Sant Cugat, Gerri...), tots sota la regla de Sant Benet i que van mantenir estrets lligams ambles respectives diòcesis. Tant és així, que durant els segles XI i XII, sobretot a la demarcació gironina, un bon nombre de bisbes de les diferents diòcesis anteriorment havien estat abats.
Aquests comtats governats per un comte designat pel rei, a partir del segle IX, es van anar independitzant de fet de l’imperi carolingi. El caràcter revocable del comte va perdre vigència per esdevenirhereditari i això va donar lloc a l’aparició de dinasties comtals autòctones, base de la futura independència del país. Aquest canvi es deu principalment a la crisi interna de la monarquia carolíngia, incapaç de controlar els comtes que regien la Marca Hispànica, denominació que rebia el territori franc a la península Ibèrica, sota la franja pirinenca. Però també, per altra banda, l’exercici del poder vafer que els comtes s’enriquissin i confonguessin patrimoni públic administrat amb patrimoni privat i, en conseqüència, herència per als seus fills. Aquest fenomen no va tenir lloc tan sols als comtats catalans, sinó que va ser un fenomen general en tots els altres comtats de l’imperi carolingi. L’any 877, una llei va normalitzar el que de fet ja era un ús freqüent: l’autorització a la successióhereditària dels comtats. Aquest fet va impulsar l’aparició de grans famílies comtals.
A finals del segle IX, la futura Catalunya estava dividida en deu comtats que responen, encara avui, al de les comarques actuals: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Besalú, Osona, Girona i Barcelona. Durant el regnat del comte Guifré el Pelós (mort l’any 897), es va aconseguir reunir sota uncomandament els comtats d’Osona, Urgell, Girona i Barcelona i la comarca del Berguedà, en el que va esdevenir nucli central de Catalunya i origen d’una dinastia comtal i reial que passaria de pares a fills fins a l’any 1410.
Un altre moment decisiu de la independència catalana respecte de l’imperi carolingi es va produir l’any 988, quan el comte de Barcelona, Borrell II, es va negar a retre...