La màgia d´un violi

La màgia d´un violí
Açò era i no era una família , la García-Berenguer,que viatjava cap a Madrid. La família estava formada pel pare, Toni, la mare, Tere, i els dos fills: David de 14 anys i Joan d’11. El pare i la mare treballaven en el mateix, tots dos eren treballadors d’una fàbrica d’electrodomèstics. El fill major volia ser violinista, sempre duia el violí a tots aquells llocs onanava, fins i tot de viatge. El més menut, en canvi, encara no sabia que volia ser, però tothom deia que era un xiquet molt eixerit. Tots estaven contents, havien passat unes vacances fantàstiques, Antoni i Maria uns amics dels pares, què viuen a Austràlia, han passat un mes de vacances amb ells i ara vénen de deixar-los a l’aeroport de Madrid perquè tornaven ja. En el viatge de tornada vannotar que el cotxe feia un soroll estrany, el pare deia que no era una cosa molt normal. Anaven per l’autovia un poc atemorits però continuaren perquè tan sols faltaven dos quilòmetres per a arribar a un descampat. De sobte el pare va intentar frenar però el vehicle no frenava, eixe era el problema que tenia el cotxe. La mare plorava perquè no sabia el que anava a passar, de cop i volta el cotxe vadonar la volta en sentit contrari i el vehicle que venia darrere el va envestir.
La dona del cotxe que els va pegar la trompada va eixir il•lesa i el primer que va fer va ser telefonar per a que anara l’ambulància i després va fugir, sense donar cap senyal d’existència. Ningú sabia qui era. El pare y la mare havien topat contra el coixí de seguretat però no van poder fer-los res, el germà majores va quedar en coma i el més menut va patir ferides greus però podia caminar. El menut, quan va veure son pare, sa mare i son germà sense moure’s, no va fer altra cosa que abraçar-los i en veure que el violí del germà estava allí, el va agafar com si fos el tresor més apreciat del món i se l’emporta amb ell en l’ambulància.
Una volta en l’hospital van confirmar que el pare i la mare havien morti que David estava en coma, però que seria molt difícil que es despertara. En canvi, el més menut estava prou bé i, probablement, les ferides en una setmana estarien guarides. Estaven en un hospital de Madrid.
No tenien familiar a qui avisar de la desgràcia i els millors amics dels pares estaven tant lluny. Van passar setmanes i el més menut continuava a l’hospital trist i avorrit perquèl’única cosa que feia tots el dies era visitar el seu germà, o xarrar amb el company d’habitació, anomenat Genar, que tenia càncer.
Ell féu tot els possible per a que el germà es despertara, però la vida no es així de fàcil. Ell tenia el violí i no podia tocar-lo perquè no sabia, però va pensar que a poc a poc podria aprendre. Un voluntari de l’hospital li va ensenyar a tocar un poc, però cada volta queacabava una melodia es posava a plorar perquè rememorava tots aquells moments que passava al costat de la seua família. Cada dia anava el xic a ensenyar-li, a la fi va aprendre a tocar el violí. Joan estava molt content perquè havia aprés, el que més il•lusió li feia era anar a veure si el germà s’havia despertat... però el seu somni no es feia realitat.
Els infermers de l’hospital li deien aJoan que eixira més al parc de l’hospital, encara que fora a veure la llum del sol. Ell no estava gens animat. Un dia es va trobar un bitllet de deu euros pel passadís de l’hospital, preguntà si era d’ algú i no aparegué cap amo dels diners, la infermera de guàrdia li va dir que se’ls guardara. Quan ja estava un poc més fort , cansat d’estar allí, va decidir eixir sense que ningú ho sabera. Peròaquesta vegada no es quedaria al parc sinó que aniria un poc més enllà. Agafà el violí, que tal com feia el seu germà, sempre portava amb ell, i caminà cap a l’estació de metro més propera. Va veure totes aquelles persones de camí cap al metropolità, alguns anaven en família: amb el pare, la mare i els fills. A Joan li van vindre al cap records de quan estaven els quatre junts.
Va pujar al...