La naturaleza del hombre

La naturalesa de l’home

Vicent Roselló Marí
Antropologia Filosòfica I
NIUB: 14738776
22/01/10

Presentació

En aquest treball presentarem la perspectiva de l’home com a ésser que conviu en societat amb altres individus iguals a ell i tractarem també la visió que tenen alguns autors de la relació entre aquesta vida social en la que l’home viu i la seva vertadera naturalesa, com perexemple Thomas Hobbes o
Jean-Jaques Rousseau, analitzant si el paper que fa l’home a la societat és la seva autèntica naturalesa o si els rols socials són només una màscara per amagar la vertadera naturalesa dels éssers humans, de caire més conflictiu i violent.
Explicarem aquest tema, en part, desde la perspectiva que es dóna al llibre El senyor de les mosques, de l’autor anglès William Golding, enel qual analitza la relació entre la vida social de l’home i la seva naturalesa.

L’home com a animal social

La vida social de l’home comença a explicar-se amb la socialització. La socialització és el procés mitjançant el qual l'individu és absorbit per la cultura de la seva societat. Fonamentalment, la socialització és un aprenentatge; en virtut d'això l'individu aprèn a adaptar-se a lesseves normes i aprèn a integrar-se en els grups socials. Es tracta d'un procés d'aprenentatge de conducta que s’inicia en el mateix moment del naixement de l’individu. Aquest procés es permanent, doncs dura tota la vida i és perenne en la societat. Per a l'individu, la socialització és particularment intensa durant els seus primers anys. I és durant la infància quan més clara es veu la naturalesa dela socialització, la qual és, en el seu caràcter d'aprenentatge, un procés d’interiorització normativa, imaginativa i valorativa.
Així doncs, desde ben petits ja ens veiem integrats dins el cercle social que es conforma al nostre voltant, i del qual rebem la instrucció que ens cal per a poder conviure-hi.
Davant aquesta tesi, sembla evident pensar que l’home ha de viure en societat pernaturalesa per tal de protegir-se, ja que la natura l’ha privat de les qualitats físiques de les que gaudeixen les altres espècies animals, com ara la força o la velocitat. La força de l’home no resideix en uns ullals grans i forts, ni en unes potes ràpides per a fugir dels perills, sinó que la defensa contra el món que posseeix l’home és el viure en societat i crear un cercle protector amb les personesamb les que conviu.
Filòsofs tan destacats com el mateix Aristòtil defenen en els seus escrits que l’home és un ésser naturalment social i polític. La política, per Aristòtil, és la plasmació d’aquesta naturalesa social en l’organització dels homes, i, per tant Aristòtil no concep la política com a una sèrie d’acords i pactes que s’han fet entre els homes (com si que faran altres autors grecs dela seva època, com per exemple Epicur), sinó com a una espècie d’ésser natural que sorgeix de forma natural quan es crea una societat. Aquesta política s’explica per la capacitat de l’home per al llenguatge, l’únic instrument capaç de crear una memòria col•lectiva i un conjunt de lleis que diferencia el permès del prohibit.
Aquest ésser social que és l’home no podria ser-ho si abans de ser éssersocial l’home no fos concebut com a ésser racional, ja que és la capacitat de raonar la que dona via lliure a que els homes puguin conviure junts i protegir-se uns als altres.

L’home com a ésser conflictiu

Però, ¿és això el que realment s’amaga baix el rostre de l’home? ¿O hi ha una autèntica naturalesa amagada?
El filòsof anglès Thomas Hobbes, a la seva obra capital, anomenada el Leviatán,exposa la seva tesi sobre aquest tema, segons la qual la voluntat i la conducta de l’home tendeix sempre a l’acció motivada per el desig, ja que l’home actua segons els impulsos que rep de l'exterior, pel que intentarà costi el que costi evitar els impulsos que li resultin desagradables i aconseguir tots els agradables possibles. El problema, diu Hobbes al llibre, arriba a l’hora de compartir...