La Plaça Del Diamant - Comentari

Cometari de text – Pàg 52-53
Ja feia dos mesos i set dies que ens havíem casat. La mare d'en Quimet ens havia regalat el matalàs i la senyora Enriqueta el cobrellit, antic, amb flors de ganxet que sortien enfora. La tela del matalàs era blava, amb un dibuix de plomes lluents i arrissades. El llit era de fusta clara. El capçal i els peus eren fets de columnetes arrenglerades i les columnetes erentot de boles les unes damunt de les altres. A sota del llit, una persona s'hi podia ficar molt bé. Ho vaig saber per experiència el dia que vaig estrenar el vestit de color de castanya amb un coll molt fi de color de crema, que m'havia fet jo mateixa. Tota la faldilla era plegada i tot el davant cordat amb botonets daurats. En havent sopat, sense dir res per donar-li una sorpresa, mentre enQuimet dibuixava un moble sota el llum de ferro que feia una rotllana clara damunt de la taula, vaig anar a posar-me el vestit nou i quan el vaig tenir posat em vaig presentar al menjador. Sense alçar el cap de la feina en Quimet em va preguntar:
-Què feies, tan quieta?
Em va mirar i l'ombra del serrell de color de maduixa li queia damunt de mitja cara i ja feia dies que havia dit, haurem de penjaraquest llum més enlaire perquè així escamparà més la claror. Jo estava plantada al seu davant i ell em mirava i no deia ni mitja paraula i va estar així una bona estona i jo no podia aguantar més i ell em mirava sense parar. Els ulls, a l'ombra, encara eren més petits i més enfonsats i quan ja no podia aguantar més es va aixecar com un sortidor d'aigua, amb els braços amunt i les mans obertes comsi l'entremig deis dits se li hagués d'esquinçar, i se'm va tirar a sobre fent, uuuuuuuu... uuuuuuuu... Vaig arrencar a córrer passadís enllà i en Quimet al meu darrera, uuuuuuuu... uuuuuuuu... Vaig entrar al nostre dormitori i fins allà em va seguir i em va tirar a terra i em va ficar a sota del llit empenyent-m'hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el capdes de dalt, castigada!, cridava. I fos per la banda que fos que jo volgués sortir, ¡plam!, la mà al cap, ¡castigada! Aquesta broma, després, me la va fer moltes vegades.
La Plaça del Diamant, Mercè Rodoreda, 1962

Aquest fragment pertany a l'obra La Plaça del Diamant, publicada l'any 1962 per Mercè Rodoreda, una escriptora catalana coneguda per les seves obres en prosa. Es podria consideraruna de les escriptores contemporànies més influents de la cultura catalana i la novel·lista catalana de postguerra més important. Va ser una dona molt afectada per la guerra civil i va haver d'exiliar-se a França per escapar-se amb altres intel·ectuals de la època l’any 1939. Després d’aquest exili, escriu aquesta obra, potser la més famosa de tota la seva producció. Un altre dels fets quecondiciona més l'estil d'aquesta autora i en especial d'aquesta obra és que als vint anys va ser casada amb el seu oncle, de trenta-quatre anys. Això fa que ella se senti infeliç amb el seu matrimoni i representi les seves pròpies experiences de patiment post-matrimonial en la seva obra a través de la vida de la Colometa.

Per poder situar aquest fragment en La Plaça del Diamant primer s'ha de dividiraquesta obra en les diferents parts que la componen. Pot ser clarament dividida en tres parts ben definides entre elles, abans de la guerra, que és quan la Colometa es casa amb en Quimet i tenen dos fills, la segona part és quan en Quimet marxa a la guerra i la Colometa exlplica tot el seu patiment per mantenir a la família tota sola fins al punt d’estar prop del suïcidi i finalment el desenllaç dela obra quan coneix a l’Antoni i es casa amb ell, on també parla dels seus fills Toni i Rita, aquesta darrera casant-se a la fi del llibre. Aquest fragment pertany clarament a la primera part de la obra perquè la protagonista s’acaba de casar amb en Quimet, abans de que aquest marxi a la guerra.

Ara comencem a parlar d'aquest fragment de l'obra en concret. Està escrit en prosa. L'obra...