La Renaixença
Páginas: 5 (1092 palabras)
Publicado: 9 de octubre de 2014
La Renaixença és un moviment cultural del català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento gallec o el Felibrige a Occitània.
La Renaixença al País Valencià del segle XIX sorgeixde la voluntat de fer renàixer el valencià com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte del castellà (període anomenat genèricament Decadència).
De la Renaixença valenciana, Joan Fuster,[1] destaca, en primer lloc, el seu felibrisme, és a dir, l'actitud merament literària sense l'aspiració d’aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes lingüístics i nacionals.Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana, i per la manca d'industrialització del País.
D'altra banda Fuster parla de la juxtaposició d'elements culturals castellans i catalans, fins al punt de qualificar la cultura valenciana de “cultura satèl·lit” respecte del castellà.
Finalment Fuster assenyala la “noble i emocionant lliçó” dels renaixencistes:el fet que malgrat les facilitats que el castellà els brindava per una “tossuda afirmació patriòtica feren servir la llengua pròpia i natural. Aquells hòmens, segons Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, atés que “millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”.
Orígens:Etapa inicial (1833-1859)
Bust de Bernat i Baldoví, un dels representants del sector populista de la Renaixença, i autor del conegudíssim sainet El virgo de Viçanteta.
Els orígens sobre la Renaixença al País Valencià s'han centrat en la discussió de considerar la Renaixença o bé com una filla o una conseqüència de la Renaixença a Catalunya, o bé com un moviment nascut autòcton.
Joan Fusterel 1956 afirma que "La Renaixença valenciana serà un fillol de la Renaixença del Principat, i no, com Ros i Galiana podien fer preveure, una prolongació del moviment local setcentista innervat pels clàssics.[2] Opinió, però, força categòrica que el mateix Fuster sembla evitar en el seu famós llibre Nosaltres, els valencians i que finalment matisa el 1973 on apunta el coneixement dels clàssics iles propostes de dignificació del Valencià anteriors a la meitat del segle XVIII.[3]
Sanchis Guarner per la seua banda, considera que l'origen de la Renaixença valenciana està motivat en gran part per l'arribada de Marià Aguiló com a cap de la biblioteca universitària, qui va engrescar dos joves estudiants de Dret: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol a escriure versos en vernacle.[4]Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de València)[5][6] confirmen que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa inicial de 1833 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.
Simbor assenyala una sèrie de precedents que suposen un fil conductor senseinterrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests precedents s'estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana, i arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector populista.
D'una banda, en el sectorculte trobem un moviment progressivament creixent. D'entre totes les manifestacions Vicent Simbor en destaca:[7]
El 1830 trobem el poema «En los dies del nostre Rey Fernando», aparegut el 30 de maig al «Diario de Valencia», obra d'un Antoni M. Peyrolon
El 1831 el liberal Vicent Salvà escriu el poema «Lo somni»
El 1833 trobem L'Oda "La Pàtria", publicat per Bonaventura Carles...
La Renaixença al País Valencià del segle XIX sorgeixde la voluntat de fer renàixer el valencià com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte del castellà (període anomenat genèricament Decadència).
De la Renaixença valenciana, Joan Fuster,[1] destaca, en primer lloc, el seu felibrisme, és a dir, l'actitud merament literària sense l'aspiració d’aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes lingüístics i nacionals.Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana, i per la manca d'industrialització del País.
D'altra banda Fuster parla de la juxtaposició d'elements culturals castellans i catalans, fins al punt de qualificar la cultura valenciana de “cultura satèl·lit” respecte del castellà.
Finalment Fuster assenyala la “noble i emocionant lliçó” dels renaixencistes:el fet que malgrat les facilitats que el castellà els brindava per una “tossuda afirmació patriòtica feren servir la llengua pròpia i natural. Aquells hòmens, segons Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, atés que “millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”.
Orígens:Etapa inicial (1833-1859)
Bust de Bernat i Baldoví, un dels representants del sector populista de la Renaixença, i autor del conegudíssim sainet El virgo de Viçanteta.
Els orígens sobre la Renaixença al País Valencià s'han centrat en la discussió de considerar la Renaixença o bé com una filla o una conseqüència de la Renaixença a Catalunya, o bé com un moviment nascut autòcton.
Joan Fusterel 1956 afirma que "La Renaixença valenciana serà un fillol de la Renaixença del Principat, i no, com Ros i Galiana podien fer preveure, una prolongació del moviment local setcentista innervat pels clàssics.[2] Opinió, però, força categòrica que el mateix Fuster sembla evitar en el seu famós llibre Nosaltres, els valencians i que finalment matisa el 1973 on apunta el coneixement dels clàssics iles propostes de dignificació del Valencià anteriors a la meitat del segle XVIII.[3]
Sanchis Guarner per la seua banda, considera que l'origen de la Renaixença valenciana està motivat en gran part per l'arribada de Marià Aguiló com a cap de la biblioteca universitària, qui va engrescar dos joves estudiants de Dret: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol a escriure versos en vernacle.[4]Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de València)[5][6] confirmen que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa inicial de 1833 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.
Simbor assenyala una sèrie de precedents que suposen un fil conductor senseinterrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests precedents s'estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana, i arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector populista.
D'una banda, en el sectorculte trobem un moviment progressivament creixent. D'entre totes les manifestacions Vicent Simbor en destaca:[7]
El 1830 trobem el poema «En los dies del nostre Rey Fernando», aparegut el 30 de maig al «Diario de Valencia», obra d'un Antoni M. Peyrolon
El 1831 el liberal Vicent Salvà escriu el poema «Lo somni»
El 1833 trobem L'Oda "La Pàtria", publicat per Bonaventura Carles...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.