LA TEMPORALITAT DE LA MODERNITAT LÍQUIDA: de la sociologia a la gran pantalla

LA TEMPORALITAT DE LA MODERNITAT LÍQUIDA:
de la sociologia a la gran pantalla

“Vivimos en un tiempo líquido, sin flujo continuo, adaptable, impredecible, precario (...)Vivimos en la era de la modernidad líquida”1. D’aquesta manera descriu Zygmunt Bauman els temps post-moderns en els que vivim; una era on l’excés de llibertat s’ha transformat en el nostre diable. Contraposant-se a totes lescrítiques a la societat occidental que Freud un dia va plasmar en el seu llibre “La desdicha de la cultura”, Bauman explica el pas que hem fet de la modernitat que Freud criticava pel seu “excés d’ordre”, al món neoliberalista on tot és possible, on la desregularització ha derrotat la falta de llibertat, on el principi de plaer ha guanyat terreny als dominis de la raó que havia regnat durant total’era de la modernitat.
Mentre llegeixes les idees lúcides d’aquest filòsof polonès, emigrat a Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial on encara viu avui dia, és inevitable no només associar-ho al nostre dia a dia, sinó també, de retruc, a algunes imatges que acaben de ser projectades en les experiències cinematogràfiques més recents. Tots sabem que el cinema no ha deixat mai de ser mirall delsnostres temps; així doncs, no és estrany que les produccions d’autors més joves, o de cineastes amb un cert sisè sentit, sense tenir possiblement una pretensió explícita, hagin quedat banyades de tot allò que Bauman descriu amb una llenguatge que ratlla la poesia, però alhora amb una intenció de sociòleg divulgador, en el seu llibre “La post-modenidad y sus descontentos”. En aquest articleintentarem discernir quines són les característiques que Bauman cita i que queden impregnades en el nou estil narratiu i visual de les pel·lícules d’aquesta darrera dècada.

1. L’era de la desregularització.

La llibertat és la bandera sota la qual ens movem avui dia, “la libertad individual no tiene rival, constituye el valor en función del cual han acabado por evaluarse todos los demás valores”2.Aquest excés de llibertat és el que ha provocat la inexistència d’un moviment clar en el cinema. Si en la història del cinema es pot parlar del “cinema expressionista”, de “cinema clàssic de Hollywood”, de “cinema neorrealista” o de “nouvelle vague” avui dia costa definir un conjunt d’autors o films que responguin a unes mateixes característiques o intencionalitats. Cada cineasta crea el seu propiregne, amb les seves regles i el seu estil. Sovint veure un film avui dia significa entrar en una lògica única i allunyada de la resta de films. Avorrits de l’ordre establert pel cànon clàssic, els cineastes el trenquen i juguen amb ell, creant a cada nou film un funcionament narratiu i un estil visual únic que l’espectador haurà d’entendre si vol comprendre la història que se li està explicant.Pel·lícules com Memento o 21 gramos proposen un model tancat i orgànic, impossible de ser transferible a nous films que vulguin seguir la seva tendència. Fins i tot, aquells autors que queden embadalits per alguna d’aquestes experiències i les volen imitar, han de crear les seves pròpies regles de funcionament per a què no els titllin de mers copiadors d’un model ja fet. És el cas d’Irreversible, filmque va néixer de la obsessió del seu autor, Gaspar Noe, de voler fer un film com Memento. Malgrat tenir punts en comú, com és el fet que ambdós reculin en el temps, el seu estil o fins i tot la seva forma narrativa, a excepció del fet que siguin reversibles, són totalment distants.
A l’espectador, d’altra banda, li agrada això. Acostumats (i cansats) a les formes narratives clàssiques ens motivaque ens proposin noves maneres narratives que haguem de desxifrar, les quals donen un plus de plaer a la pel·lícula. Si abans anar al cinema significava anar a veure històries ara, a més, implica “jugar” mentalment a un trencaclosques. Ja sigui per films que es deconstrueixen narrativament, ja sigui per films amb sorpresa final que demanen una segona lectura (Los otros, Fantasmas de Marte,...