LA P TRIA

"LA PÀTRIA" , de Bonaventura Carles Aribau

(I)
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau; O serras desiguals, que allí en la patria mia Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia Per lo repos etern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau, 
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquinanau.
(II)
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
(III)
¿ Qué val que m´haja tret unaenganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
(IV)
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers dellurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
(V)
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
Enllemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
(VI)
Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Queem tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.
 
Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa (1),també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu sant, ladiada de Reis de 1832 i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".
"Al manuscrit autògraf, els versos es distribueixen en estrofes tancades de quatre, que pel joc constant de rimes cal interpretar, però, en grups de dues, en forma d'octava castellana , usada per Iriarte i Moratín, i en què Aribauincorpora l'alexandrí" (2).
Els temes que presenta degueren ser la causa que el poema es publiqués el 24 d'agost de 1833 "El Vapor" , presentat "con el patriótico orgullo con que presentaria un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su país" (3)
El poema és el més important dels que va escriure, perquè la resta de la seva obra es considera d'escàs relleu, i és breu icircumstancial. Tot i això, Aribau fou ajudat, en la seva redacció, pel comediògraf Renart i Arús , a petició seva, per carta (4). Tingué gran èxit després de la seva publicació i fou lloat per tots els grups i tendències de la Renaixença del moment, tant conservadors com liberals.
Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" ésl'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.En tot cas, la confusió prové de l'època dels trobadors: els autors de la Renaixença creien que la llengua dels...