Laoconte el greco

Greco

Laoconte
El Greco

“Creta le dio la vida y los pinceles.
Toledo, mejor patria donde empieza
a lograr con la muerte eternidades”[

HAU4
teresa oliva recasens

ÍNDEX

1. Contextualització del Laoconte
1.Antecedents del manierisme italià
1. Quattrocento
1. Cinquecento
1. Manierisme
1. Pintura renaixentista espanyola

2. El Laoconte
2. Biografia d’El Greco
2. Sobre el seu trastorn visual
2. La producció d’El Greco
2. Descripció breu del Laoconte

3. Anàlisi formal i estilística

4. Anàlisi significativa5. Valoració i conclusió

6. Fonts d’informació utilitzades
6. Bibliogràfiques
6. Audiovisuals
6. En línia
6. Obtenció de imatges

* Imatge de la portada: Laoconte, El Greco, 1680-1614.
* El sonet de la portada és de Fray Hortensio Félix Paravicino i dedicat a El Greco.
1.Contextualització del Laoconte

1. Antecedents del manierisme italià

Fou l’art renaixentista que es va engendrar a Itàlia a començaments del segle xv, concretament a Florència. I fou durant el segle xvi quan aquesta corrent s’estengué a la resta d’Europa. Els components d’aquesta corrent van trobar un estil alternatiu al que es va desenvolupar durant l’edat medieval, el renaixement va exaltar lesformes clàssiques. El Renaixement s’estructura en tres fases:

1. L’anomenat Quattrocento o Primer Renaixement, segle xv.

2. El Cinquecento, també dit Alt Renaixement, durant el primer terç del segle xvi.

3. La difusió del Renaixement a la resta d’Europa i el Manierisme, segle xvi.

L’art renaixentista es caracteritza pel descobriment i l’aplicació de la perspectiva lineal, i tambéper la nova relació entre l’art i la ciència. Així mateix, es reprèn la concepció clàssica com a punt de retrobament amb la Bellesa; com també, els models de la bellesa ideal es tornaran a basar en la naturalesa. I és la filosofia humanística que provoca una nova visió antropocèntrica del món, l’home no sols hi és present sinó que és creador. Encara més, l’artista passa a ser igualat amb elsliterats i serà identificat com un treballador intel·lectual.

1. Quattrocento

Les obres fruit d’aquest temps passaren per la recerca de la perspectiva lineal i aèria; les obres lluiran un nou volum donat per les tonalitats dels colors, l’anomenada perspectiva aplicada al tractament de les figures, i el treball per donar l’escorç. Cal remarcar que a Florència hi resideixen els Medici, mecenesde moltes d’aquestes obres que inundaran tots els racons. En suma, hi hagué pintors com Masaccio, amb exemples com l’Expulsió del paradís[1]; o Uccello, qui pintà Sant Jordi i el lleó[2] ; Piero de la Francesca, amb l’exemple de Sant Sebastià i Sant Joan Baptista[3]; o Andrea Mantegna qui pintà Parnàs[4] que es preocuparen de donar perspectiva i corporeïtat a les figures. O d’altres qui accentuarenla claredat de la línia i les formes nítides i suaus com Fra Angèlico, amb la Coronació de la Verge[5]; Filipo Lippi amb el seu Retrat d’home i dona[6]; o Sandro Boticelli amb La Primavera[7], pintors, aquests, darrers més lligats a la tradició del darrer gòtic.

1. Cinquecento

De Florència a Roma, la pintura viatja per la recerca de la perfecció total en la simplificació de lacomposició. Aquelles pinzellades gòtiques que hem observat al quattrocento desapareixeran per realçar i recrear-se en la línia, l’anècdota i el color; a més, es dominaran els clarobscurs i la perspectiva aèria. En són representants mestres com Leonardo da Vinci, pintor de La Gioconda; Rafael, autor de l’Escola d’Atenes; no es pot oblidar a Miquel Àngel amb La creació dels planetes i dels astres. I amb...