Laura a la ciutat dels sants

Miquel Llor (1894-1966) és un novel·lista de gran interès, que va iniciar la seva carrera literària
en uns anys de gran importància per a la novel·la catalana, el gènere més negligit des de la
Renaixença, i que llavors lluitava per assolir un nivell europeu. Llor fou un dels novel·listes més
personals i profunds d'aquests anys i esmenta com a autors que el van influir Joyce, Proust,
Give iSvevo, als quals caldria afegir els russos, principalment Dostoievski. I efectivament, amb
ell i seguint els models europeus, la novel·la se centra en Barcelona i els seus homes, tema fins
aleshores força oblidat. La seva novel·la Tàntal (1928) produí un gran escàndol i fou titllada
d'immoral pel seu freudisme, que va xocar amb el puritanisme dominant a la literatura catalana
d'aquells anys. Elllibre que presentem, Laura a la ciutat dels sants (1931), és el més famós de
l'autor i se n'han fet nombroses edicions. Fou també un llibre escandalós, car l'autor presenta,
amagada amb un nom inventat, una ciutat prou coneguda, sota els seus caires més negatius.
El tema de la ficció és una constant de tota la seva obra, la de l'inadaptat —home o dona—
que no arriba a integrar-se dins lasocietat, tema de gran modernitat i que més tard ha estat
profusament tractat.

Miquel Llor

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS
ePUB v1.0
MayenCM 01.12.11

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS
1931, Miquel Llor i Forcada [*]
1930,Premio Joan Crexells de narrativa

A la meva germana Esperança

Primera part

Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abruptede Collat Negre,
ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït com per una resta
d'aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i
tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa.
La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap
gorgclapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les
masies rosses prop del brodat d'escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a
una dansa de mirinyacs de cendra.
Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres.
La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensamentsitua Barcelona i la claror dels seus ulls es
torna greu per un començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren, cap
aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els
campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i
moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, queara comença, alterat només per la grisor d'alguns pujols de
llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat pel llamp.
Tanmateix, no és pas així com s'havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny
que va passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l'oneig sedós de
les espigues, el cel lluïa com el mar de la CostaBrava i tot era fresc i somrient.
Només fa tres mesos! La Laura considera que ha triomfat de les insídies cordials de les amigues
barcelonines, quan li deien que en Tomàs de Muntanyola no es casaria amb ella. I heus aquí que l'endemà
en Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d'una setmana li duia l'anell, aquell magnífic
brillant que ara la Laura besa i que, quan va veure'l perprimera vegada, li va fer sentir cobriment de cor.
Dos mesos més tard es casaven en aquell racó de Barcelona antiga, somnolent i amb quietuds de poble.
Avui fa un mes que la seva mà freda i suau va posar-se, per tota la vida, a la mà tosca i ferma d'aquell
minyó de trenta anys, amo absolut del patrimoni dels Muntanyola.
La Laura es gira per mirar el seu marit. Ja fa una estona que el cap...