literatura valenciana


publicidad
Poesia:
Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins l’any 70.
Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.2
Enmig d’un ambient de carestia idesolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, ireflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra»3 (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:
Allunyament de la realitat.
Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de lavida.
Punts de vista religiosos i humanistes.
Tendència a l'hermetisme expressiu.
El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l’humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol,l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.
El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de PereQuart.4
La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista» (postulat al I Congrés d'Escriptors Soviètics, 1934), o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista (Georg Lukács, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht).
En sintoniaamb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolistaCarles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.
Explica les aportacions de Vicent Andrés Esteller al gènere poètic.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i elsituem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).
L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona.
En la variada gamma temàtica itonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim...