LITERATURA



En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per unallibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. Através de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.
La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra,de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
En aquest sentit, el poeta preferí sempre mots com got, eixir, agranar, poal, creïlles, meló d'Alger, safa, espill, esvarar... per compte dels altres geosinònims (vas, sortir, escombrar, galleda, patates, síndria, palangana, mirall, relliscar) altres variants diatòpiques de la llengua catalana.Així mateix, escollí les variants morfològiques hòmens, colp, nadar, cordell, nàixer, cementeri, traure... (homes, cop, nedar, cordill, néixer, cementiri, treure), i usà expressions adverbials com al remat, a espai, tocar mare, sense dir ni pruna, etc.
Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també unaparticular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins) i dels vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraules carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.
VicentAndrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.
Salvador Espriu iCastelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando Pessoa, autors, com ell, també hermètics i cabalistes.
L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gransingularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera(Arenys de Mar). Els quatre llibres següents (1952: Els hores; Mrs. Death; 1954: El caminant i el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.
Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec...