Los Derechos Fundamentales

Aquest llibre va ésser editat l’any 1894 i fins al 2004 s’ha reeditat en vuit ocasions. La raó del seu èxit neix en la claredat i la senzillesa alhora d’explicar els drets fonamentals plasmats en la Constitució de 1978. L’obra va donar lloc a discussions que encara segueixen vigents. Aquest fets fan del text un clàssic en la literatura dels drets fonamentals i la seva lectura resulta obligadaalhora d’aprofundir en l’estudi de les democràcies modernes.
Al llarg del contingut de l’obra s’observa la formació filosòfica de l’autor. Antonio Enrique Pérez Luño va estudiar Filosofia del Dret en la Universitat de Bolonia i va exercir com a catedràtic de Filosofia del Dret en la Universitat de Sevilla, de la que també va ser degà.
L’autor inicia el text afirmant que els drets fonamentals sónun element fonamental del Constitucionalisme actual perquè les normes que regulen aquests drets determinen el model de societat. Els drets fonamentals necessiten de l’Estat per a la seva plena realització, i aquest ha de garantir els primers per considerar-se un veritable Estat democràtic de Dret.
En l’Estat actual, els drets fonamentals representen dos dimensions, per una part són el resultat del’acord bàsic de les diferents forces socials, fet que legítima a l’Estat de Dret ja que constitueixen els pressuposts de conscens sobre els quals s’edifica la societat democràtica. D’altra banda, representen l’estatut jurídic dels individus en la seva relació amb l’Estat i entre ells mateixos.
L’auge dels drets fonamentals depèn del tipus d’Estat que es tracti, liberal o social. En l’àmbitpolític, els drets fonamentals gaudeixen de millor tutela com més gran sigui l’Estat de dret. A més, la significació del poder públic es determinat per la concepció dels drets fonamentals. Cal fer esment que en un Estat de Dret amb ple reconeixement dels drets fonamentals, no garanteix la plena protecció davant les violacions que es puguin cometre per part de col·lectius.
El procés històric dels dretsfonamentals comença amb la doctrina estoica que esmena la unitat universal dels homes fins arribar a l’afirmació kantiana que sosté que tots els drets es redueixen al dret de llibertat. Seguint la trajectòria amb Sant Tomás D’Aquino, Locke i Rousseau fins arribar al segle XVIII on el concepte de drets naturals es substituït per drets de l’home i drets fonamentals. Però la plasmació en un textconstitucional no es produeix fins al 1791 i 1793 a França.
Per altra banda, els drets econòmics, socials i culturals apareixeran al segle XIX com a conseqüència dels reclams per part de les classes obreres davant dels clàssics drets individuals. La plasmació d’aquests drets en un text a Espanya es produeix amb la Constitució de 1931.
La internacionalització dels drets humans, que consisteix en elreconeixement de la subjectivitat jurídica del individu per el dret internacional, es producte dels successos del segle XX.
Els drets fonamentals tenen una doble confluència; d’una banda, són el retrobament entre a tradició filosòfica humanista amb les tècniques de positivació i protecció reforçada de les llibertats de moviment constitucionalista que es plasma en l’Estat de Dret, i per l’altrabanda, són el punt de mediació i síntesi entre les llibertats individuals amb les de caràcter social.
L’autor fa una definició dels drets fonamentals a partir de la distinció entre aquests i els drets humans. Els primers són aquests drets humans garantits per l’ordenament jurídic positiu, mentre que els drets humans són aquells que concreten les exigències de la dignitat, llibertat i igualtat deles persones.
Al llarg del text es desenvolupa un estudi dels drets fonamentals en la Constitució espanyola de 1978 on s’analitza els sistemes de positivació utilitzats pel constituent. El primer sistema correspon a valors superiors d’ordre jurídic-polític constitucional; el segon són els principis dirigits a delimitar el marc polític, social i econòmic que determinen les modalitats de...