Métrica i figures retóriques del català

Mètrica i figures retòriques

El vers i la seva mesura
Un vers és una sèrie de paraules determinada per un nombre de síl·labes, pauses, accents, etc., que sol ocupar una ratlla.
En català només s’ha de comptar fins a la darrera síl·laba accentuada. Per a això s’han de tenir en compte alguns fenòmens de caràcter fonètic que són el resultat del contacte entre la vocal final d’una paraula i lavocal inicial de la següent:
El hiat: pronunciació separada de les dues vocals en contacte.
La sinalefa: pronunciació en una sola síl·laba de les dues vocals en contacte.
L’elisió: supressió en la pronunciació d’una de les dues vocals en contacte (la a o la e àtones)
Igualment, cal tenir en compte les llicències poètiques:
La dièresi: pronunciació com dues síl·labes diferents de les vocalsd’un diftong.
La sinèresi: unió forçada de dues vocals que no formen diftong.


Els versos catalans
Si considerem el nombre de síl·labes, els versos poden ser:
a) d’art menor (de quatre a vuit síl·labes, sense cesura)
b) d’art major (de nou a dotze, amb o sense cesura)
La cesura és una pausa que divideix un vers en dues parts (iguals o desiguals) anomenades hemistiquis, que pot coincidir o noamb la pausa sintàctica i que pot estar situada o no entre dues paraules; pot admetre síl·labes addicionals que no afecten el recompte.

a) Versos d’art menor
tetrasíl·lab o quadrisíl·lab: 4 síl·labes
pentasíl·lab: 5 síl·labes
hexasíl·lab: 6 síl·labes (força emprat, especialment per la poesia popular)
heptasíl·lab: 7 síl·labes (dels més utilitzats en totes les èpoques)
octosíl·lab: 8síl·labes (molt utilitzat)

b) Versos d’art major
eneasíl·lab: 9 síl·labes (molt poc usat)
decasíl·lab: 10 síl·labes; si no porta cesura, es tracta de l’adaptació al català de l’endecasillabo italià, mentre que si en porta adopta tres modalitats diferents
- 4 + 6: clàssic de la poesia catalana
- 6 + 4: d’origen francès
- 5 + 5: de procedència castellana
hendecasíl·lab: 11 síl·labes (molt poc usat)alexandrí: 12 síl·labes, 6 + 6 (to solemne apropiat per a la poesia narrativa)


La rima
Total o parcial repetició de fonemes (i no de grafies) al final de dos o més versos a partir de la darrera vocal accentuada. Pot ser:
consonant: repetició total dels fonemes
assonant: repetició limitada als fonemes vocàlics
masculina, femenina i esdrúixola:
masculina, aguda o oxítona: l’accent finaldel vers recau en un mot agut
femenina, plana o paroxítona: l’accent final del vers recau en un molt pla
esdrúixola o proparoxítona: l’accent final del vers recau en un mot esdrúixol
interna:
el final del primer hemistiqui d’un vers rima amb el final del segon hemistiqui del mateix vers (rima lleonina)
el primer hemistiqui d’un vers rima amb el primer hemistiqui del vers següent
el primerhemistiqui d’un vers rima amb el segon del vers següent
rimen paraules dins d’un mateix vers o a l’interior de versos diferents

Rimes fàcils (o pobres) i rimes riques; rimes falses
rimes fàcils o pobres: rimes entre mots d’una mateixa categoria gramatical (tornarà / trobarà), entre un mot i el seu compost (contar / recontar) o entre mots atrets pel seu sentit (victòria / glòria)
rimes riques:la resta
rimes falses: atesa la diferent pronunciació del català en els territoris on és parlat, sempre hem de tenir en compte la procedència geogràfica del poeta, ja que hi haurà versos que només rimen al País Valencià, altres que només ho fan al Principat, etc.


Els versos sense rima: versos blancs i versos lliures
versos blancs: no rimen però se subjecten a regularitats mètriques(uniformitat sil·làbica, cesures, etc.); la variant més coneguda són els versos estramps, decasíl·labs d’esquema 4 + 6 molt utilitzats
versos lliures: de gran llibertat mètrica, no se subjecten a cap mena de regularitat, si bé pot existir-hi la rima (la qual, també distribuïda irregularment, en general és assonant)


Les estrofes
l’apariat: dos versos que rimen en consonant i que es troben a...