Mal d'escola

L’AUTOR
Daniel Pennac ha sigut professor d'ensenyament mitjà i actualment resideix en Belleville, un barri popular i multirracial de París
Daniel Pennac va ser un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que li mermava la seva capacitat per retenir informació i era poc apte per a l’aprenentatge de llengües, tant la pròpia com estrangeres. És a dir, no va ser un alumne brillantsinó més aviat el contrari. Gràcies a l’educació que va tenir i al suport dels seus mestres va saber superar-ho i ha acabat convertint-se en professor i escriptor. En aquest text, a mig camí entre la novel·la i la biografia, fa un homenatge als educadors i als xiquets que sempre han estat els últims de la classe, narrat des de la seva experiència. Una obra plena de reflexions pedagògiques.
MALD’ESCOLA
Mal d'escola comença amb la història d'un xiquet, Daniel Pennac, nascut en una família culta, de classe mitjana. Assetjat per la por a no donar la talla en el seu pupitre, i pels símptomes del fracàs presagiat, per a Daniel va ser molt dur escoltar les comparacions o la vergonya que sentia la seua família. Tenia por, i açò li paralitzava; ensomni, dispersió, hipocondria, nerviosisme,abatiment, canvis d'humor. En definitiva, por a no poder ser com els altres, vergonya per no fer mai l'hagut de. Però Daniel no va sér sempre un xiquet espantat. Era alegre, juganer i bromista, i els professors li'l retreien. Per a ells, açò era ser insolent. Els seus fracassos li feien sentir molt avergonyit.
Finalment Daniel va tindre sort. Diversos professors li van salvar, o almenys açò és el queell sent que van fer. No van perdre el temps cercant les causes de la seua incapacitat escolar, simplement es capbussaren
en la complicada tasca d'educar al cap de suro. I aquest cap de suro, va acabar sent un professor adorat pels seus alumnes i un novel·lista respectable. 

I ell, millor que ningú, sap que només els professors poden traure al cap de suro que està sol i avergonyit, perdut en unmón on els altres comprenen el que ell no és capaç de comprendre. 

En aquesta espècie de diari elaborat al llarg de tota la seua vida com a docent, Pennac usa tots aquests antecedents històrics per a aclarir-nos que, en aqueix segle XIX tan llunyà, la família s'encarregava de l'educació del xiquet i l'escola de la seua instrucció. Però, una vegada llegit el llibre és fàcil deduir que l'autorsempre ha pensat que l'escola la fan, en primer lloc, els professors, i aquests no solament instrueixen, sinó eduquen. I amb la gran sinceritat que caracteritza totes les pàgines de Mal d'escola, el pèssim alumne que va ser Pennac es confessa: "Qui em va salvar a mi de l'escola, sinó tres o quatre professors?".
En Mal d'Escola, l'ex alumne Pennac dedica pàgines entranyables a homenatjar a aqueixostres o quatre veterans que, guix en mà, ho van salvar del desastre de la seua formació i detalla les virtuts que els caracteritzaven com a tutors d'adolescents desorientats. En primer lloc, insisteix Pennac, aquests docents mai soltaven a les seues "preses", a aqueixos estudiants que s'evadien de les seues obligacions amb una agilitat quasi felina. Insistien una vegada i una altra a traure'ls delpou de la seua mandra, de la seua apatia, de la seua poca inclinació, de la seua distracció crònica. En segon lloc, lloa Pennac en aquests professionals la seua condició de "artistes". Artistes en el lliurament de la seua matèria. “La seua facilitat convertia cada hora en un esdeveniment que podíem recordar com a tal”. Segons Pennac, aqueixos professors distingits compartien amb els seus alumnessorollosses, no solament el seu saber, sinó el propi desig de saber; comunicaven amb manyaga el gust per transmetre saviesa, una cosa molt decisiva en tota aula.

Ja convertit en professor, l'autor rep cridades de mares amb fills cap de suro, mares espantades, que no saben com actuar. I ell també es capbussa en la dura però gratificant tasca de salvar cap de suros. I açò és el que farà al...