Marina

El Modernisme (1890-1910)

Sota el terme genèric de Modernisme es designen els corrents artístics que, en el darrer decenni del segle XIX i el primer del XX, es proposen interpretar, afermar i secundar l’esforç progressiu, econòmico-tecnològic, de la civilització industrial. Són comuns a la tendència modernista:

1. la no referència a models antics ja sigui en la temàtica o en l’estil2. el desig d’escurçar la distància existent entre les arts “majors” i les arts aplicades
3. la recerca d’una funcionalitat decorativa
4. l’aspiració a un estil o llenguatge internacional o europeu
5. el voler interpretar l’espiritualitat que (amb una mica d’ingenuïtat i una altra mica d’hipocresia) hom deia havia inspirat i redimit l’industrialisme

En els corrents modernisteses barregen per això, i sovint de manera confusa, motius materialistes i espiritualistes, tècnico-científics i al·legòrico-poètics, humanitaris i socials. Quan, al voltant de 1910, a l’entusiasme pel progrés industrial succeeix la presa de consciència de la transformació que aquest progrés operava en les pròpies estructures de la vida i de l’activitat social, a l’interior del Modernisme esformaran les avantguardes artístiques que tendiran a canviar les modalitats i les finalitats de l’art.

Conegut amb els noms d’Art Nouveau, Jugendstill, Liberty o Secession, en principi fou considerat com a sinònim d’anti-art, de degeneració del gust, i contraposat, per tant, a la bellesa i a la bondat de les imitacions clàssiques i renaixentistes. Per a comprendre’l cal tenir presents tres elementsbàsics sobre els quals es recolza el nou estil:

1. la influència de l’art japonès, amb les seves particulars estructures asimètriques, en obert contrast amb l’ideal renaixentista, en el que la simetria constituïa un dels primers postulats estètics


2. el renovat estudi de la naturalesa, interpretada a través de l’aspecte orgànic de les seves formes estructurals, i no, per tant, lareproducció de la naturalesa -com encara ho feien els impressionistes- sinó el desenvolupament dels elements simbòlico-estructurals derivats d’ella


3. l’admiració per les construccions tècnico-enginyerils que adopten el sentit orgànic de les línies naturals

Aquest moviment s’adreça principalment a l’abandonament de qualsevol imitació de formes estilístiques preexistents, cap el coneixementde les formes artístiques populars, ja sigui del folklore local, ja dels pobles molt remots geogràficament, i cap a la realització dels principis ètico-estètics exposats per William Morris i cristal·litzats en el corrent anglès d’Arts and Crafts. Però a diferència de Morris, que no acceptava la mecanització i predicava el retorn a l’artesanat manual, el Modernisme preconitza l’adopció dels nousmaterials constructius i dels nous procediments mecànics. Probablement, sense el Modernisme ho haguessin estat possible ni l’ús dels materials tecnològics ni el naixement de l’organicisme.

El Modernisme arquitectònic combat l’eclecticisme dels “estils històrics”, no només pel seu fals historicisme sinó també per la seva oficialitat, que implica la idea d’una ciutat que representa l’autoritat del’estat; en canvi, vol una ciutat viva, fidel a l’esperit d’una societat activa i moderna. La polèmica entre enginyers i arquitectes es transforma en enfrontament entre arquitectura moderna, com arquitectura de la societat, i arquitectura acadèmica, com arquitectura de les institucions.

La ideologia modernista s’oposa també a la tètrica brutícia de les ciutats deformades pel naixentindustrialisme que les redueix a grans masses fabrils de murs ennegrits pel fum, a contaminadores xemeneies i a miserables barris obrers. Els arquitectes modernistes creuen que la ciutat és el lloc de la vida; el deure de l’art és fer-la agradable, elegant, moderna i alegre. L’estil floral de l’Art Nouveau voldria revestir-la amb la seva ornamentació i fer d’ella una segona naturalesa: una ciutat...